dijous, de desembre 17, 2015

La jutgessa absol Anglada basant-se en el testimoni de la seva dona


Sembla evident que l'oligarquia necessita a Anglada per a desacreditar tota oposició política seriosa a l'actual política d'immigració.
La jutgessa només dóna credibilitat a les testimonis de la defensa i absol Josep Anglada de l’agressió a dos nois

L’absolució es basa en les contradiccions i llacunes de les testimonis de l’acusació al cap de tres anys i mig dels fets

La jutgessa María Gloria Pérez, titular del jutjat penal número 1 de Manresa, ha absolt Josep Anglada, expresident de Plataforma per Catalunya i actual regidor de Plataforma Vigatana a l’Ajuntament de Vic, dels fets succeïts el 22 d’abril de 2012 que van acabar amb una denúncia contra ell per una presumpta agressió a dos nois, un d’ells d’origen marroquí. El motiu de l’absolució és el que la jutgessa considera contradiccions entre els presumptes agredits i les persones que van testificar de part de la fiscalia i l’acusació particular.
En concret, la jutgessa retreu als testimonis de l’acusació algunes llacunes a l’hora de concretar els fets i que no coincideixin en les expressions exactes que recorden que Anglada va proferir als dos nois agredits i a un tercer que els acompanyava. El judici es va fer el 24 de novembre, més de tres anys i mig després dels fets succeïts a la plaça Major de Vic. Entre els motius del retard, hi ha les dilacions que va provocar la defensa d’Anglada perquè els fets no fossin qualificats com a delicte sinó com a falta.

El fet que un dels testimonis digués en el judici que els havia dit "moros de merda", i l’altre digués que els havia dit “putos moros”, és un dels motius que fa servir la jutgessa per treure’ls credibilitat i absoldre Anglada

Els fets van succeïr a ultima hora de la tarda del 22 d’abril de 2012, quan Anglada, acompanyat de la seva esposa i tres militants més de PxC tornaven de prendre unes begudes en un bar. Era el mateix dia que al matí s’havia celebrat la festa de PxC en un parc de Vic. Quan Anglada creuava la plaça es va trobar amb tres nois. A partir d’aquí les versions divergeixen del tot. Anglada diu que li van dir “racista, fill de puta, algun dia et matarem”, mentre que els tres nois diuen que va ser ell qui, qualificant-los de “moros”, els va insultar i després agredir. El fet que un d’ells digués en el judici que els havia dit “moros de merda”, i l’altre digués que els havia dit “putos moros”, és un dels motius que fa servir la jutgessa per treure’ls credibilitat i absoldre Anglada.

La versió bona, la de l’esposa d’Anglada

Respecte les persones que van testimoniar en el judici, la magistrada dóna plena credibilitat a la versió donada per l’esposa d’Anglada, que de fet per la seva condició de familiar directa de l’acusat no estava ni obligada a dir la veritat, i per Rosa Maria Llambrich i Ignacio Mulleras, companys de partit d’Anglada. Totes elles van coincidir en la versió que prèviament havia donat el polític ultradretà que havien estat els tres nois que prèviament l’havien insultat a ell i que, elles dues, per por que l’agredissin, se l’havien endut, sense que en cap moment Anglada tingués contacte físic amb cap dels nois. La jutgessa no entra a valorar el fet que, a diferència de la resta, que eren persones que passejaven per la plaça i que no coneixien ni a les víctimes ni al presumpte agressor, Llambrich, Mulleras i la dona d’Anglada són testimonis de part. Ans al contrari, diu que “aquestes testificals han de ser valorades sobre manera” perquè van donar una versió “clara, rotunda i coincident en tots els extrems”. De la dona d’Anglada, en concret, recalca que “va deixar clar en el seu testimoni que l’incident va ser provocat pels perjudicats”.

En cas d’haver estat condemnat, malgrat haver-ho estat a una pena inferior als dos anys, el polític vigatà hauria pogut haver d’ingressar a presó, ja que li computen els antecedents penals per conduir begut el setembre de 2009

En la sentència també es recalca que, recollint el que van dir les testimonis de la defensa, no era la primera vegada que havien d’acompanyar Anglada pels carrers de Vic davant la possibilitat de ser agredit per la seva ideologia política. En concret, es dóna per fet que “camina ‘custodiat’ per gent del seu mateix partit” quan passeja per Vic “per evitar incidents”. La sentència, sense aportar cap més prova que la declaració d’Anglada i de Mulleras, aleshores regidor de PxC a l’Ajuntament d’Olot, també dóna per bo que els tres nois víctimes de l’agressió havien participat al matí de la protesta ciutadana contra la festa de PxC al parc de la Bassa dels Hermanos. Una protesta que no va passar d’una escridassada als participants en la festa però que la sentència actual s’hi refereix com a “altercats violents”.
La fiscalia havia demanat una pena de deu mesos de presó per a Anglada per un presumpte delicte contra la integritat moral, pels efectes que hauria produït en el jove de procedència magrebí els crits contra ell referint-se com a “moros de merda” o “putos moros”. L’acusació particular, per la seva part, demanava una pena d’un any i nou mesos pel presumpte delicte per l’agreujant de la condició de càrrec públic d’Anglada. En cas d’haver estat condemnat, malgrat haver-ho estat a una pena inferior als dos anys, el polític vigatà hauria pogut haver d’ingressar a presó, ja que encara li computen els antecedents penals per conduir begut per Madrid el setembre de 2009. La sentència del Jutjat Penal de Manresa ara es pot recórrer davant l’Audiència de Barcelona.


Font: https://directa.cat/actualitat/jutgessa-nomes-dona-credibilitat-testimonis-de-defensa-absol-josep-anglada-de-lagressio


dimarts, de desembre 01, 2015

La fiscalia manté la petició de 10 mesos de presó per a Anglada i l'acusació particular rebutja la suspensió de la condenmna perquè l'imputat ja té antecedents penals

Fiscalia i acusació particular mantenen la petició de presó per a Josep Anglada per unes agressions de fa tres anys


Aquest dimarts s’ha fet a la capital osonenca el judici a l'expresident de Plataforma per Catalunya, acusat d’un presumpte delicte contra la integritat moral per pegar i dir-li “moro de merda” a un jove a Vic


Fiscalia i acusació particular han mantingut la petició de pena de deu mesos i d'un any i nou mesos de presó, respectivament, per a Josep Anglada, expresident de Plataforma per Catalunya (PxC) i actual regidor de Plataforma Vigatana a l’Ajuntament de Vic. El polític ultradretà s'ha assegut avui a la banqueta dels acusats per una presumpta agressió a dos joves, el 22 d'abril de 2012, a un dels quals, d'origen magrebí, li hauria dit “moro de merda”. D'aquí que la petició de presó sigui per un presumpte delicte contra la integritat moral, a part d'imputar-li també dues faltes d'agressió, ja que un segon jove també va denunciar haver estat agredit.
Al judici, que s'ha fet a la sala de vistes que el Jutjat Penal de Manresa té a Vic, diverses testimonis dels fets s'han ratificat en la versió que va ser Anglada qui va agredir els dos joves. També han coincidit en definir d'“excitat” i “exaltat” l'estat que presentava Anglada, sense arribar a poder assegurar que anés begut, com s’havia apuntat en un primer moment. El polític ultradretà, per la seva part, ha mantingut la versió que va ser a ell a qui van insultar, dient-li “racista, cabrón, algun dia et matarem”, i que va marxar del lloc dels fets davant la possibilitat que l'agredissin.
Els fets van ocórrer a última hora de la tarda del 22 d'abril de 2012, el dia que al matí PxC havia fet la festa del partit en un parc municipal de Vic. A la tarda, Anglada, acompanyat de la seva esposa i altres militants del partit que aleshores encara presidia, van rematar la jornada amb uns “refrescos” en un bar de la plaça Major de Vic. Quan tornaven al domicili d'Anglada, proper a la plaça, es van topar amb un grup de tres joves. Segons testimonis presencials que han declarat en el judici, va ser Anglada, qui molt exaltat, es va adreçar als joves amb paraules despectives i va donar un cop de cap a un i un cop de puny o bofetada a un segon.
La defensa d'Anglada, també ha presentat com a testimonis les persones que l'acompanyaven, tots ells familiars o companys de partit. D'aquí que la fiscalia i l'acusació particular els treguin credibilitat, a diferència dels testimonis més imparcials que també han declarat en el judici. Una dona, veïna de Tarragona, també hi ha declarat per videoconferència com a testimoni de la defensa, però hi ha donat una versió difusa dels fets i amb algunes contradiccions.

Un testimoni que ha perdut la memòria
De fet, tres anys i mig després dels fets, quan finalment ha arribat a judici, tot i que el cas fins i tot s'arribés a arxivar i l'Audiència de Barcelona n'ordenés la continuació, les contradiccions han estat una constant entre les testimonis, tant d'una part com de l'altra. Entre les que hi han declarat hi ha Ignacio Mulleras, exregidor de PxC a Olot i actualment enfrontat a Anglada pels conflictes interns en l'ex partit del polític vigatà. Mulleras, que en el seu moment havia donat davant dels Mossos i del jutjat d’instrucció la versió que avalava la d’Anglada, al judici ha respost totes les preguntes de fiscalia i acusació particular dient que no recordava absolutament res dels fets.
Mentre fiscalia i acusació particular es ratificaven en la seva petició de pena, la defensa ha demanat l'absolució i, accessòriament, en cas de quedar provats els fets per part del tribunal, que se'ls qualifiqui com una falta de vexació i no com un delicte contra la integritat moral, que comporta una pena de presó. La jutge precisament, a la vista que Anglada té antecedents penals per un delicte contra la seguretat viària per conduir begut per Madrid el 18 de setembre de 2009, ha demanat a fiscalia i acusació particular si acceptaven, en cas de condemna, la petició de suspensió de l'ingrés a presó. La fiscalia ho ha acceptat, entre altres motius, per la pena que demana, de només 10 mesos, mentre que l'acusació particular, ha demanat que no s'atengui la petició de suspensió, i que si és condemnat a presó hi hagi d'ingressar, atès que encara li consten els antecedents penals.

Un Mercedes nou de trinca amb 500 euros d'ingressos mensuals
En el transcurs del judici, a preguntes de la fiscalia, Anglada ha negat tenir cap mena d'ingrés econòmic, i només a instància de l'acusació particular, ha reconegut que percep dietes per la seva assistència a plens i comissions de l'Ajuntament de Vic. Ell les ha quantificat en “500 o 600 euros”, tot i que si participa en tots els que està convocat, la xifra és força superior. També a preguntes de l’acusació particular, ha hagut de reconèixer que, malgrat aquests ingressos, té un Mercedes que va comprar nou fa només dos anys.
Per la seva part, el jove d'origen magrebí víctima dels presumptes insults i agressió per part d'Anglada, ha declarat en el judici que els fets el van afectar fins el punt "d'estar una setmana sense poder sortir de casa”. Va dir que en tota l'escolarització i posterior adolescència no havia estat víctima de cap discriminació per motiu d'origen, i que aquesta vegada havia estat la primera, “durant molt de temps, no vaig ser jo mateix, em vaig sentir humiliat, diferent dels altres”. Cap dels tres joves implicats en els incidents amb Anglada van dir tenir cap mena de diferència prèvia amb l'aleshores president de PxC, tot desmuntant una de les tesis de la defensa, que ha intentat portar la discussió cap a l'àmbit polític.



dimecres, de novembre 25, 2015

Anglada diu que és innocent


Anglada als jutjats, on haurà de muntar una tenda de campanya per estalviar-se viatges.


Fins a tretze testimonis van declarar ahir al judici contra Josep Anglada per esclarir si va pegar dos joves a Vic l’abril del 2012.

L'ex-president de Plataforma per Catalunya va mantenir l'argument que ja havia donat en altres ocasions: assegurar que ni tan sols es va apropar als nois. Les víctimes, per la seva banda, van dir el contrari i, als cops, hi sumen que Anglada els va titllar de "moros de merda".

Josep Anglada va entrar al jutjat de Vic a dos quarts de 11 i no en va sortir fins a les 4. Cinc hores i mitja que van començar amb la seva declaració, en què va explicar que, aquell 22 d’abril, efectivament va coincidir amb els tres joves a la Plaça Major, però que van ser ells els primers a increpar-lo. Sentint-se amenaçat, ell, la seva esposa i una militant de PxC van marxar cap a casa; mentre que els homes que els acompanyaven es van quedar parlant amb els nois.

Anglada va mantenir que no es va acostar als joves a menys de 20 metres, però la víctima que va parlar en primer lloc va afirmar no tenir cap dubte de que qui el va agredir va ser ell mateix. I també hi va afegir que els cops van arribar després d'anomenar-los "moros".

Els tres testimonis que eren a la plaça aquella tarda van coincidir a dir que el grup d’Anglada va ser el primer a increpar els joves. Igual que la víctima, afirmen que van veure com l’ex-president de Plataforma per Catalunya agredia, com a mínim, un dels nois. El cas ha quedat vist per sentència. La defensa va demanar l'absolució, la fiscalia va mantenir els deu mesos de presó; i l'acusació, un any i nou mesos, als quals hi suma un agreujant perquè Anglada ocupava un càrrec públic.

Segons l'acusació, la pena també hauria de comportar que Anglada quedi inhabilitat per presentar-se a la properes eleccions. L'imputat, per la seva banda, va assegurar al final de la sessió que està convençut que la jutgessa l'absoldrà.


Font: http://www.el9nou.cat/noticies_o_0/44746/judici-josep-anglada-per-agredir-dos-nois

Font del títol: http://www.8tv.cat/8aldia/previes/josep-anglada-diu-que-es-innocent/


divendres, de novembre 13, 2015

El Punt-Avui: "La fiscalia demana 10 mesos de presó per a Josep Anglada"

El proper 24 de novembre s'iniciarà el judici oral als jutjats de la capital osonenca.










El ministeri Fiscal ha demanat deu mesos de presó per Josep Anglada, actual regidor de Plataforma Vigatana a l'Ajuntament de Vic, per la presumpta agressió de dos joves a Vic l'any 2012, quan Anglada encara era president de Plataforma per Catalunya. Els fets que se li atribueixen són un delicte contra la integritat moral i dues faltes de lesions.
La Fiscal també vol que se'l condemni a pagar 900 euros de multa per les faltes de lesions i 580 euros en concepte de responsabilitat civil. A més, tampoc es podrà acostar a menys de 500 metres dels dos joves agredits ni comunicar-se amb ells per qualsevol via. El proper 24 de novembre s'iniciarà el judici oral als jutjats de la capital osonenca.
Segons s'explica al text d'acusació, el 22 d'abril de 2012 el regidor Josep Anglada va insultar tres joves i en va agredir dos a la Plaça Major de Vic. Presumptament, Anglada va professar-los cops de cap i de puny. Els nois van haver de ser traslladats a l'hospital amb ferides lleus. L'acte es va produir poc després que hagués acabat la jornada nacional de Plataforma per Catalunya celebrada a la Bassa dels Hermanos.

Font: http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/914141-la-fiscalia-demana-deu-mesos-de-preso-per-josep-anglada-per-la-presumpta-agressio-de-dos-joves-a-vic-el-2012.html

dimarts, d’octubre 27, 2015

Debat entre Josep Alsina i un periodista "abertzale". Xavier Rius es retrata quan nega arguments que trobem a l'obra de Raül Hilberg

Josep Alsina.

 

 

 

Aquest matí s'han trobat cara a cara a Catalunya Ràdio el fotoperiodista Jordi Borràs i el vicepresident de Somatemps i fundador de Societat Civil Catalana, Josep Alsina, entrevistats per Mònica Terribas. 


Terribas ha convocat als dos, després que Borràs declarés a Catalunya Ràdio, en relació a les amenaces que va rebre el dilluns passat a l'acte ultra de Montjuïc, que per ell eren més perillosos els ultres de Somatemps que eren a Plaça Catalunya, que els que es manifestaven a Montjüic. Donat que Alsina va demanar a Catalunya Ràdio poder donar el seu punt de vista, Terribas va decidir convocar-los a tots dos avui.
L'entrevista s'ha fet amb fues furgonetes de mossos d'esquadra a la porta de l'emisora, a causa de l'alarma que ha creat a Catalunya Ràdio, certs missatges que ahir es van difondre per la xarxa en relació al debat i a la persona de Borràs. El debat ha durat prop de 40 minuts, cosa que ha permés a Borràs detallar perquè, des del su punt de vista, Somatemps és un grup format per ultres com Alsina -cosa que comparteixo-, i a Alsina intentar rebatre-ho, cosa que, des del meu punt de vista, no ha aconseguit. 
Borràs ha definit a Josep Alsina com un un neonazi en base al seu historial, primer militant al Partido Español Nacional Socialista, després al Frente de la Juventud, després al Movimiento Social Republicano MSR i dirigint la seva revista Nihil Obstat.
Alsina ha reconegut hacer militat a aquest grups, però ha negat ser nazi o ultra. I ha explicat la militància d'Alsina al Partido Español Nacional Socialista va ser fa molts anys, pel que fa a la seva relació en dates més recents al Movimiento Social Revolucionario (MSR), ha negat que fos  d'ideologia neonazi, sinó "Nacional Revolucionari". Ha reconegut ser el director de la revista Nihil Obstat, propera al MSR, que Alsina ha qualificat de ser només una revista de debat sobre història. Llavors Borràs ha recordat que al sumari del judici de la llibreria nazi Kalki i al grup neonazi CEI, els Mossos d'Esquadra hi va aportar escrits i articles d'ideologia racista o nacionalsocialista publicats a Nihil Obstat. I Alsina crec que s'ha delatat a ell mateix quan s'ha parlat sobre si Nihil Obstat era negacionista de l'Holocaust nazi, dient que inicialemnt els plans de Hitler no era matar als jueus sinó només deportar-los a Madagascar.
Alsina ha desqualificat a Borràs afirmant que quan va a les manifestacions busca la foto anecdòtica del friqui de torn amb algun símbol per desqualificar la resta de manifestants, i s'ha referit a la foto del 12 d'octubre de fa un any en la que Alsina sortia al costat de l'últra Diego Frías (ex candidat de PxC i MSR), que va ser detingut per vinculacions amb la cèl·lula gihadista de Sabadell desarticulada el passat mes de maig. Alsina, agafant-se en el fet que Frías ha sortit en llibertat provisional -tot i continuar imputat-, ha desqualificat a Borràs per voler embrutar a tots els que sortien a aquella foto del 12 d'octubre com si fossin còmplices de gihadisme. 
Més tard Alsina s'ha retratat quan, després d'afirmar que Somatemps "és una associació cultural que no està d’acord amb la història oficial de Catalunya", ho ha concretat dient que "Companys va ser president mentre aquí s’assassinava", i que havia estat "un colpista contra la República" pels fets del 6 d'octubre.
Borràs i Alsina també han polemitzat sobre la vinculació de Josep Ramon Bosch, fins fa uns dies persident de Societat Civil Catalana, i de Somatemps. Alsina ha dit que Bosch ja no tenia vincles amb Somateps, però Borràs a afirmat que en el registre d'associacions encara consta Bosch com a president. 
Personalment penso que Borràs ha guanyat el debat, però la millor manera de saber-ho és escoltar-lo, clicant el vídeo de sota 

JOSEP RAMON BOSCH IMPUTAT
D'altra banda el Jutjat d'Instrucció número 3 de Manresa ha cridat a declarar a Josep Ramon Bosch, ex president de Somatemps i de Societat Civil Catalana, com a imputat per un presumpte delicte d'amenaces, que va ser denunciat pel col·lectiu de juristes Drets. Així s'atribueix a Boch l'autoria d'insultar i amenaçar a polítics i periodistes des d'un perfil anònim de Facebook.
Va ser inicialment el fotoperiodista Jordi Borràs, qui va denunciar des del digital El Món (abans El Singular), que Bosch, president de Societat Civil Catalana, era l'autor de nombroses amenaces i injúries a personalitats catalanes des d'un perfil de Facebook sota la identitat de "Fèlix de Sant Serní de Tavèrnoles". Borràs, el digital Món i El Crític van denunciar també, aportant els vídeos, que Bosch posseïa i gestionava un compte de Youtube d'ideologia franquista i neonazi. 
Em aquest compte de vídeos que es presentava com propietat de Josep Codina (ell es diu Josep Ramon Bosch Codina), el mateix Bosch hi posa la veu. En un dels vídeos es defensa a les SS alemanyes, i en altres al bàndol franquista de la guerra civil, al marge d'honorar, també als voluntaris catalans del Terç de Requetès de Nostra Senyora de Montserrat. En el mateix compte hi ha una entrevista televisiva a Bosch, cosa que confirma que ell seria el propietari del compte.  
En els vídeos d'homenatge als catalans que es van passar al bàndol franquista i a capellans assassinats en que Bosch hi posa la veu, qualificant a Lluís Companys d'assassí, tenen com a fons musical cançons de Lluís Llach i la versió dels Segadors de Rafel Subirachs, cosa que mostra l'empanada mental de Bosch que sembla que es creia un "creuat" il·luminat disposat a reconduir Catalunya pel bon camí i alliberar-la (en català) d'ella mateixa. 
Fins fa uns dies des de Societat Civil Catalana es negaven els vincles amb la ultradreta de Bosch, tot i que va participar en l'acte d'homenatge a l'aixecament franquista del 18 de juliol, fet a Gandesa el juliol de 2013.
 

dissabte, d’octubre 10, 2015

Les contradiccions del catalanisme (2). Valentí Almirall i la fundació del catalanisme polític (II): discurs contra el separatisme (1902)



"Mai no hem entonat, ni entonarem Els Segadors ni utilitzarem l’insult ni el menyspreu per als fills de cap regió d’Espanya." Aquest (1902) és el darrer discurs de l'autor de "Lo Catalanisme", obra que ha estat reconeguda per tots els historiadors i la mateixa Generaitat de Catalunya com a fita que assenyala l'inici del catalanisme polític l'any 1886. Almirall condemna, poc abans de morir, el separatisme i la hispanofòbia. Els independentistes actuals, doncs, ja no són ni tan sols catalanistes, sinó una simple secta corrupta, violenta o, en tot cas, fanàtica, d'ideologia neoliberal, sionista o abertzale proetarra (segons si parlem de l'antic sector Jordi Pujol -"CC"-, de l'antic sector Josep Guia -front nacional- o de l'antic sector Carles Castellanos -unitat popular-) que, al capdavall, vessarà la sang dels catalans. Nosaltres, per la nostra banda, proposem una reflexió al voltant de l'obra de Valentí Almirall.

"Lo catalanisme. Pròleg a l’edició castellana de 1902. A molts se’ls farà estrany que, després d’alguns anys d’apartament complet de la vida pública, i tenint «el peu posat a l’estrep», vinguem ara amb una edició, a més en castellà, de les nostres obres, i dels nostres escrits polítics i literaris. Potser semblaran passats de moda i fins i tot ridículs als ulls d’aquesta generació de catalanistes que, a força d’exageracions patrioteres, ha arribat a descobrir que, com els antics grecs però sense tenir els fonaments que ells tenien, han de declarar bàrbars als no catalans o fins i tot als que no pensen, ni parlen, ni resen com ells, tot i que hagin nascut a Catalunya.

Precisament, tornem a publicar-los i els hem posat en la llengua més general de la nació de la qual formem part, perquè siguin més els que ens comprenguin. D’aquesta manera evitem que mai ningú no ens pugi confondre amb ells.

Vam ser els primers, o almenys dels primers, a pregonar i a propagar les excel·lències del regionalisme en general i dels avantatges que podria reportar a la nostra pàtria catalana aquest regionalisme. Tot i que no han passat trenta anys, hem de fer constar que no tenim res en comú amb el catalanisme o el regionalisme a l’ús, que pretén sintetitzar els seus desitjos i aspiracions amb un cant d’odi i fanatisme, que ressuscita o mig ressuscita d’un període anormal i funest de la història de les nostres dissensions.

Des que el 1869 vam condensar les teories federals amb aplicació a la nostra pàtria en un fullet que inclourem en aquesta obra fins als últims escrits polítics que vam publicar, no només hem vist en el federalisme regionalista l’únic sistema dels que s’han assajat fins ara, que la coexistència de la llibertat i de la democràcia pot fer pràctica. Sempre hem tingut el federalisme regionalista com l’organització política més perfeccionada de totes les que s’han ideat per fer possible la unió d’un nombre de pobles més gran, espontàniament i sense necessitat d’atemptar les seves autonomies. A més d’aquests avantatges de caràcter general i veritablement civilitzador, sempre hem vist i pregonat en el federalisme regionalista la particularitat de ser el sistema d’organització que millor s’ha d’adaptar a les regions d’Espanya en general, i en especial a la nostra. De manera que, per a nosaltres és una circumstància afortunada el fet de poder treballar simultàniament en pro de la nostra religió i de la nació de què formem part. Amb això contribuïm, a més, a la millora general i al progrés humà.

Quina distància tan gran hi havia entre el nostre regionalisme federalista, que harmonitza i uneix (i que, com l’Hèrcules de la llegenda, «separant ajunta») i aquella tendència que no es proposa més que enemistar i separar! Els separatistes, per odi i malevolència, segueixen els procediments que creuen que millor els porta a complir el seu objectiu, però que no fingeixin ni menteixin ni pretenguin enganyar-nos. L’odi i el fanatisme només poden donar fruits de destrucció i de tirania, mai d’unió ni de concòrdia. Pretendre buscar l’harmonia entre les regions espanyoles que han de viure unides pel camí dels insults o, almenys, dels recels recorda dues persones que estan promeses per al matrimoni i empren el temps que duren les seves relacions preparatòries a insultar-se i a rebaixar-se l’un a l’altre en competència. Tots hem de veure l’enemic comú en el sistema fins avui directiu de l’organització nacional, i contra ell, tots els que en som víctimes, ens hem de considerar aliats i amics.

Aquesta ha estat sempre la nostra convicció, que hem defensat i propagat des de fa trenta anys. No tindria res d’estrany  que durant aquest període tan llarg, algun cop ens haguéssim deixat arrossegar per alguna preocupació momentània i de detall, però en el fons, la nostra propaganda ha tendit sempre al nostre ideal. Mai no hem entonat, ni entonarem Els Segadors ni utilitzarem l’insult ni el menyspreu per als fills de cap regió d’Espanya.

Respecte a l’ús parlat i escrit de la nostra llengua catalana, sempre hem sostingut el mateix criteri i el mateix punt de vista. Per dignitat, per justícia, demanem dins la nostra regió i als poders o autoritats que la representen i dirigeixen, la cooficialitat o la igualtat de drets entre aquella i la general d’Espanya, sense oposar-nos, i que en aquelles altres regions que tinguin llenguatge especial s’adopti un criteri idèntic.

Mai no hem aspirat a imposar-la, ja no dic a cap part d’Espanya, sinó a la nostra regió: tenim prou de poder parlar-la i escriure-la oficialment, i amb ella ens han d’entendre i fer-se entendre els que ocupen llocs oficials. No tenim la pretensió de fer-ne una d’aquelles que han arribat a ser generals, que aconsegueixen cultivadors a totes parts, sinó que ens és suficient que sigui una llengua especial, regional si es vol, amb una literatura que expressi bé el nostre caràcter, i que ens permeti expandir les nostres idees i sentiments. El nostre país posseeix dues llengües, i una d’aquestes llengües és de les més esteses al món civilitzat. Com que totes les persones regularment il·lustrades parlen les dues, i fins i tot les més incultes les entenen millor o pitjor, estaríem bojos si no procuréssim conservar aquest avantatge, seguint i millorant-ne el cultiu.

No temem ni ens importen les excomunions que ens costarà aquesta exposició franca del nostre criteri. És el que sempre hem sostingut, i sense renegar-ne mai ni ocultar-ho mai. Durant la nostra vida activa, se’ns ha elevat a tots els llocs d’honor del regionalisme catalanista, des de les presidències del primer Congrés Català i dels Jocs Florals de Barcelona, fins a la direcció del primer Diari Català i la presidència de l’Ateneu Barcelonès. Les excomunions que es llencin contra nosaltres comprovaran que el que ha variat no hem sigut nosaltres, sinó els que han volgut fer del catalanisme una arma de reacció contra les idees modernes i expansives, tant en el terreny polític com en el social i en el religiós. Han absorbit gairebé tot el carlisme de Catalunya, però separant-lo del de les altres regions, i l’han deixat aïllat i impotent per a algares i aixecaments armats, amb la qual cosa han fet un gran bé al país.

V. ALMIRALL
Ribes (Girona), agost de 1902."


































Font: http://www.gencat.cat/drep/iea/pdfs/CF_antologiaVA.PDF


 

divendres, d’octubre 02, 2015

Resposta a Varela: "La Marca Hispánica y Varela"

Territori de la Marca Hispànica a l'alçada de l'any 801 d. C.








Publiquem la resposta de Miguel Duran i Bonilla a l'article de Javier Varela publicat en l'entrada anterior. Un fragment: "Si la Marca Hispánica, según el señor Varela, fue un "lugar que nunca existió", los descalificados quizá sean los medievalistas europeos, españoles y catalanes que han investigado y escrito profusamente sobre el tema y los centenares de tesis doctorales que sobre la Marca Hispánica pueden consultarse en universidades de todo el mundo."


En su artículo Jordi Pujol y la Marca Hispánica, de Javier Varela (EL PAÍS del pasado día 1), no se adivina ninguna aportación seria a la ciencia histórica y al pensamiento político, ni mucho menos a la objetividad de los hechos. Más bien parece un alegato antipujolista, de corte convencional, en el más clásico estilo del acoso y derribo del que tanto se ha abusado en los últimos tiempos. Si la Marca Hispánica, según el señor Varela, fue un "lugar que nunca existió", los descalificados quizá sean los medievalistas europeos, españoles y catalanes que han investigado y escrito profusamente sobre el tema y los centenares de tesis doctorales que sobre la Marca Hispánica pueden consultarse en universidades de todo el mundo. ¿Con qué fundamentos historiográficos puede el señor Varela arremeter contra tanta ciencia? Sólo citaré, como autoridad indiscutible, a Thomas N. Bisson, profesor de Historia Medieval de la Universidad de Harvard, que cuando habla de la Marca Hispánica dice que "Cataluña fue entre aquellos territorios, allá donde la nación fue antes que el Estado. Hay pocas dudas de que, en algunos sentidos, la nación catalana es anterior al siglo XII" (Medieval France and her Pyrenean neighbours. The Hambledon Press. London and Ronceverte, 1989).
 
Está claro que el concepto de Marca Hispánica, para los monarcas carolingios, responde a una demarcación geográfica y estratégica como punto clave de referencia ya desde los primeros tiempos.
 
Otra cosa es la extraña pareja de un titular frívolo que fabrica el señor Varela entre Jordi Pujol y la Marca Hispánica para deducir que el presidente de la Generalitat de Cataluña es un manipulador interesado, esencialista e intolerante y jefecillo de una reserva india (que se supone que es Cataluña).
 
En su alegato, Javier Varela no cita un fragmento del libro que menciona, Cataluña-España, edición de Ramon Pi, porque desmontaría toda su argumentación. Jordi Pujol reivindica el papel de Cataluña como país de "marca", o sea, "agente transmisor y de crisol, de síntesis de culturas diversas" (página 91). Cuán fácil es hablar de la "cerrazón" catalana cuando justamente las comunicaciones con Europa y la actividad comercial históricamente indican lo contrario.
 
Quizá en los objetivos inmediatos de articulistas y tertulianos se sitúa, nuevamente y con renovado impulso, la vieja y esperpéntica cantinela de la demagogia anticatalana y del ensucia que algo queda. En definitiva, sembrar el odio entre Cataluña y España. Mal servicio, señor Varela.

Font: http://elpais.com/diario/1996/05/14/opinion/832024806_850215.html

 

dijous, d’octubre 01, 2015

Espanyolistes contra la Marca Hispànica: "Jordi Pujol y la Marca Hispánica" (Javier Varela)


Jordi Pujol, ideòleg del nacionalisme català. 








En la nostra recerca de la identitat hispànica, una identitat més profunda per a Catalunya i Espanya, hem ensopegat amb aquest article de El País. Coneixem l'hostilitat de l'independentisme envers el concepte de la Marca Hispànica, reivindicat emperò per Jordi Pujol l'ideòleg. Ens sorprèn, tanmateix, l'odi espanyolista contra allò que la Marca Hispànica representa o tal vegada podria representar. Reproduïm íntegre i sense més comentaris el text de Varela. N'hem subratllat una fragment de l'historiador català Albert Balcells.


Todo empezó con la Marca Hispánica, avanzada supuesta del Imperio Carolingio en tierra de infieles, hace más de mil años. A partir de entonces, el ser y el destino de Cataluña como colectividad quedaron fijados. para siempre. "Este hecho diferencial de nuestro nacimiento se ha perpetuado en cierto sentido a través de la historia". Esto es lo que dice el señor Pujol en una reciente selección de sus escritos (Cataluña, España, edición de Ramón Pi). Apareció Cataluña en el mundo con sus rasgos básicos -capacidad de integración, identidad- ya formados. Alborada gozosa a la que siguió un larguísimo periodo de decadencia; declive que parece arrancar del siglo XV y tiene su colofón en la derrota fatídica de 1714. Cuando Cataluña extravía su identidad, el consenso y la estabilidad sociales se rompen. Pero llegaron tiempos mejores. El ideal colectivo dormía, pero no quedó olvidado. Volvieron las viejas virtudes -la cohesión social, el espíritu de trabajo-; se produjo la industrialización, sobrevino el renacimiento cultural; aparecieron voces -voces nacionalistas- que llamaron a reconquistar la patria perdida.El señor Pujol, según reconoce, no es historiador. Su desenvoltura es absoluta, por ejemplo, cuando cita a R. de Abadal en apoyo de sus lucubraciones. Abadal, de antigua militancia nacionalista, era un historiador de probado y eficaz positivismo. En su paciente obra concluyó que la Marca Hispánica no tuvo significado político ni administrativo., Unas ideas muy parejas a las de José Antonio Maravall, luego confirmadas por P. Bonnassie. La Marca Hispánica nunca existió, sino un grupo de marcas y condados independientes, a veces aliadas con los árabes; una tierra- muy encastillada, una Castilla de la parte oriental. De hecho, el nombre de Cataluña sólo aparece en el siglo XII, y en boca de extranjeros.
Las ideas del señor Pujol acerca de la "Cataluña" altomedieval no vienen, pues, de historiadores serios. Pertenecen, más bien, a un orden mítico. Responden a la necesidad sentida por el catalanismo de inventar una tradición, atribuyendo a la nación imaginada unos orígenes absolutos. El mito de la Marca Hispánica se forjó en el siglo XVII y trataba de probar, como ahora, los orígenes francos de Cataluña, su radical heterogeneidad con España. El nacionalismo volvió luego sobre estos tiempos de remota grandeza en los que, como afirmaba Puig y Cadafalch, se mostraba la "unidad espiritual" de su cultura. Hubo quien escribió sobre la "alegría de vivir" en aquella edad dorada del "íntim sentiment de solidaritat que s'anomena esperit nacional" (Nicolau d'Olwer). El mito de los orígenes se abrió camino hasta conquistar los manuales oficiosos de historia, así el de A. Balcells: "Fa 12 segles, l'embrió del que seria Catalunya consistia en la Marca Hispànica". Quien desee comprobar los múltiples usos de la historia no tiene más que remitirse a Eugenio d'Ors. El imperio de Carlomagno, en sus mocedades catalanistas, era sinónimo de europeidad, de clasicismo..., de lo opuesto a la España castiza. Más tarde, Carlomagno, se convirtió en un emblema semifascista: "Sacro Romano Imperio... un cetro en el mundo y una España sin separatismos".

A. Balcells: "Fa 12 segles, l'embrió del que seria Catalunya consistia en la Marca Hispànica"

Los mitos nacionalistas, como todos los mitos religiosos o profanos, viven al margen del tiempo histórico. Su función consiste en dar sentido, en suscitar y orientar la acción colectiva. En apariencia, poseen una fecha -el milenario famoso-, pero sólo a efectos de ordenar el rito, la celebración por la que el mito se actualiza en la conciencia de los creyentes. El mito del señor Pujol presenta una mezcla singular de política y religión. La nación es una esencia intemporal que desenvuelve sus vicisitudes según un esquema teológico: unidad perdida, caída y redención final. Llama la atención el empleo constante de términos como plenitud, alma, llamada, espiritualidad, que denotan la intensidad de su fe; de una fe que es capaz de crear su objeto.
Alguno de los biógrafos del señor Pujol se ha referido a él como un "nacionalista religioso". El profesor Josep Colomer, por su parte, ha hablado con justeza de sus raíces tradicionalistas y católicas. El caso, claro está, no es el de todos los catalanistas; pero puede ilustrar el de aquellos que aprendieron el nacionalismo en los grupos católicos de los años cincuenta y sesenta. El CC, por ejemplo, descifrado por unos como Cristo y Cataluña, como Comunidad y Cataluña por otros, tanto monta. Alguno de sus militantes ha descrito su experiencia como una "conversión" al catalanismo. Cosa, dicho sea de paso, que no es de extrañar. Allí donde surge un particularismo étnico o cultural -Quebec, País Vasco, Irlanda, Cataluña-, podemos estar ciertos de que la Iglesia no anda muy lejos. Una Iglesia que se ha movido entre dos tentaciones: la del nacionalcatolicismo, la de sacralizar el poder político, y la del catolicismo nacional, la de, una religión secular y comunitaria; ambas tentaciones ligadas por una duradera hostilidad al Estado liberal.

La visión histórica del señor Pujol se relaciona estrechamente con su autobiografía, concebida igualmente en términos míticos; con el relato del profeta que anuncia o del mesías que viene a realizar el vaticinio milenario. Describe el señor Pujol su infancia en un medio entre fabril y campesino; un mundo natural, lleno de sentido religioso, unitario, bien trabado, macizo, de una pieza. Una suerte de Marca Hispánica personal. Luego viene la escisión, la duda, esa duda que pudre; un mundo artificioso y mestizo (sic) que parece aludir a los efectos de la modernidad (turismo, riqueza, emigración). Por fin aparece la gran voz capaz de recrear el paraíso perdido, la unidad y la energía. El hombre moderno es algo muy parecido al desarraigado de Barrés, oscilando entre lealtades múltiples, perdido en abstracciones, separado de otros hombres por intereses propios. Y para remediar esa pecaminosa condición, el señor Pujol propone el reposo en la hermandad lingüística y cultural, la salvación en una comunidad de rasgos místicos, atada por un lazo invisible y misterioso.

El mito nacionalista del señor Pujol -sentido de la historia y fin último- quedaría incompleto si no explicase el origen del mal. El particularismo catalanista -en su vertiente católica o republicana y federal- ha solido presentar a Castilla como fuente de la decadencia propia, desde el compromiso de Caspe al anarquismo barcelonés; ha construido su identidad por oposición a la presunta identidad castellana. La manera de explicar la escisión de la comunidad nacional imaginada -unida por principio, dividida por la naturaleza de las cosas-, ha consistido en achacarla a la interferencia externa. A Lerroux, archidiablo hasta fechas recientes; a las jugadas indignas de Madrid, lugar donde, como es sabido, tiene su asiento el Malo. Cataluña es siempre optimismo, europeísmo, modernidad, iniciativa, y Castilla viene a ser un triste y pobre compendio de casticismo cerrado y afán chulesco de avasallar. Y, así, el señor Pujol puede incurrir en el disparate de hablar de la victoria de Castilla sobre Cataluña en 1939, o tildar de ventoleraal europeísmo español (¿castellano?). Nada sólido, nada firme, nada consistente.
Suele decirse que el señor Pujol comienza sus conversaciones con otros dirigentes políticos españoles planteando como cuestión previa la "idea de España". Suponemos que con ello reclama aquiescencia para su fórmula de España como país, como realidad plurinacional, plurilingüe y pluricultural. Entablada en esos términos, la discusión ha de ser ardua. Resulta difícil reclamar el reconocimiento de la propia identidad negando la del presunto adversario, Porque, en realidad, el señor Pujol no tiene ninguna "idea de España", a no ser que se entienda por eso las vagas y negativas nociones que ofrece de Castilla. De los escritos del ilustre político ni siquiera puede deducirse que tenga idea del Estado llamado a albergar esa pluralidad lingüística y cultural que nadie discute. El señor Pujol tiene, es evidente, una idea de la comunidad catalana como identidad cerrada, maciza, unánime y sin conflictos. Pero a esa idea teológico-política, falaz y peligrosa, nunca podrá prestar su asentimiento un liberal español y europeo. El ideal de la armonía perfecta, tarde o temprano, siempre despierta las veleidades de la intolerancia.
Vengo de muy lejos, dijo una vez el señor Pujol a un auditorio de Aquisgrán; vengo de la Marca Hispánica, de un país coherente, ordenado, de una pieza ...; de un lugar que nunca existió.

Javier Varela es catedrático de Historia Social y del Pensamiento Político.
 

dimarts, de setembre 29, 2015

La Vanguardia: "El presidente de SCC niega ser el titular del perfil que amenazaba a personalidades soberanistas"

Josep Ramon Bosch.
















Barcelona (ACN) .- El presidente de Sociedad Civil Catalana, Josep Ramon Bosch, ha negado ser el titular del perfil anónimo de Facebook desde donde se insultaba a varias personalidades catalanas, como el presidente de la Generalitat, Artur Mas; el hasta ahora diputado de la CUP David Fernández, el juez Santiago Vidal; la periodista y escritora Pilar Rahola, y el actor Toni Albà, entre otros. Este último es quien ha firmado la querella interpuesta por el equipo de juristas de Drets en los juzgados de Manresa por amenazas e injurias.
En un comunicado, Bosch ha afirmado que estas acusaciones "sólo tienen como objetivo el desprestigio personal" y el de la entidad que preside y dice que a Drets no tiene "credibilidad". Por todo ello, el presidente de Sociedad Civil Catalana indicó que se defenderá ante la justicia de estas acusaciones y que estudiará las "acciones oportunas".
Según el colectivo Drets, Bosch se escondía bajo la identidad del Félix de San Serní de Tavèrnoles para insultar numerosas personalidades que se habían posicionado a favor del derecho a decidir con "numerosos mensajes amenazantes" y "profundamente injuriosos".
Por otra parte, el equipo de juristas también acusa a Bosch de "celebrar públicamente la consumación de varios delitos", como ahora daños contra bienes públicos, como palos, banderas y otras propiedades de consistorios municipales), destrucción de bienes privados (banderas colgadas en los balcones, simbología catalanista, etc ...) y robos de material de campaña de partidos políticos favorables a la independencia.

Font: http://www.lavanguardia.com/politica/elecciones-catalanas/20150917/54436584500/presidente-scc-niega-perfil-amenazaba-personalidades-soberanistas.html

 

dilluns, de setembre 28, 2015

La Vanguardia: "Societat Civil Catalana destituye a su presidente tras el escándalo de los insultos contra independentistas"








Barcelona (Redacción y Efe).- La entidad antisoberanista Societat Civil Catalana anunció este lunes, un día después de las elecciones catalanas del 27-S, la renovación de su cúpula, con la sustitución "por razones de índole personal y profesional" de su hasta ahora presidente, Josep Ramon Bosch, por Rafael Arenas.
La junta directiva de la entidad se reunió para analizar el nuevo escenario político en Catalunya, que "exige la elaboración de un plan estratégico", ha informado en un comunicado.
Bosch, en plena campaña electoral, vio cómo el colectivo Drets presentaba una querella en su contra como presunto autor de insultos y difamaciones contra personalidades del independentismo desde un perfil anónimo en Facebook, bajo el sobrenombre de Fèlix de Sant Serni Tavèrnoles.
El exdiputado de la CUP, David Fernández, uno de los objetivos de los ataques junto con Pilar Rahola, Santiago Vidal, Arcadi Oliveras o Artur Mas, entre otros, se congratula en Twitter de la decisión de Societat Civil y lo toma como una prueba de la culpabilidad de Bosch: “O sea que sí, Josep Ramon Bosch, nos veremos en el juzgado. Por insultos y amenazas. Hasta luego”, escribió este lunes.
Tras dos años de "intensa dedicación", además de Bosch, también deja su cargo el hasta ahora vicepresidente segundo de la entidad, José Rosiñol, así como la vicepresidenta tercera, Susana Beltrán, que ha concurrido en la candidatura de Ciudadanos al Parlament.
"Esta decisión ya había sido anunciada meses atrás y dejada en suspenso hasta hoy por razones políticas generales ligadas a las elecciones del 27S", ha explicado la junta directiva, que reconoce el "enorme esfuerzo" de los que ahora ceden paso.
Rafael Arenas ha sido nombrado presidente por unanimidad, las vicepresidencias segunda y tercera han sido suprimidas, Juan Mellen se encargará del área Internacional y Mercè Vilarrubias, catedrática de lengua inglesa, se incorpora en calidad de vocal, mientras que Joaquim Coll se mantiene como vicepresidente.

Font: http://www.lavanguardia.com/politica/20150929/54436903684/societat-civil-catalana-destituye-presidente-josep-ramon-bosch-insultos.html

 

dissabte, de setembre 19, 2015

Borràs atribueix a Josep Ramon Bosch, líder de Societat Civil Catalana i fundador de l’últra Somatemps, un compte de youtube amb vídeos franquistes i nazis

El fotoperiodista Jordi Borràs, que ahir ja va denunciar des el digital El Món, que Josep Ramon Bosch, president de Societat Civil Catalana (SCC), és l'autor de nombroses amenaces i injúries a personalitats catalanes des d'un perfil de Facebook sota la identitat de "Fèlix de Sant Serní de Tavèrnoles",  ha denunciat avui, aportant els vídeos, que Bosch posseïa i gestionava un compte de Youtube d'ideologia franquista i neonazi. 
Aquest compte que es presenta com propietat de Josep Codina (ell es diu Josep Ramon Bosch Codina), el mateix Bosch hi posa la veu. En un dels vídeos es defensa a les SS alemanyes, i en altres al bàndol franquista de la guerra civil, al marge d'honorar, també -cosa que no seria en si mateix condemnable- als voluntaris catalans del Terç de Requetès de Nostra Senyora de Montserrat. En el mateix compte hi ha una entrevista televisiva a Bosch, cosa que confirma que ell seria el propietari del compte.  

Bosch que presideix Societat Civil Catalana ha estat motiu de polèmica per la seva vinculació amb la ultradreta franquista. Així ell va assistir el 20 de juliol del 2013 a l'acte franquista del Coll del Moro, l'indret des d'on Francisco Franco va dirigir personalment la batalla de l'Ebre. En aquell acte, els participants se'n van anar a dinar al restaurant La Rambla de Gandesa, i van acabar cantant-hi el "Cara al Sol". A les fotos de l'acte es veu clarament a Bosch, si bé en alguna, com la foto de grup amb la bandera franqusita es mig amaga al darrera. Ell va justificar la seva assistència pel fet que hi havia anat per acompanyar al seu pare.

Bosch, mig amagat al darrera al centre de la imatge
Bosch abans de fundar i presidir de Societat Civil Catalana, ho va ser de Somatemps, grup que es va ubicar en l'espai de l'ultradreta que ocupava fa dos anys PxC, MSR, Falange o el Casal Tramuntana i el mateix Javier Barracoya de la Comunión Tradicionalista Carlista. Somatemps jugava amb el noms de les milícies catalanes i la idea de "som a temps" d'aturar el procés independentista català, i Bosch en va ser portaveu fins el mes de febrer o març de 2014, com es veu a l'entrevista de El Mundo que linko.

La Delegada de Govern, Maria Llanos de Luna, va mantenir algunes reunions amb Somateps, en les que hi va ser Bosch, en les que es va tractar de l'estratègia a seguir front la voluntat d'Artur Mas de fer la consulta el 9 de novembre (clica). I sembla que la mateixa Llanos de Luna va comentar la necessitat de que hi hagués una plataforma antiindependentista més àmplia sense tanta presència de la ultradreta, opinió que ja compartien alguns dels dirigents de Somatemps. I potser d'aquí va sorgir la necessitat d'impulsar Societat Civil Catalana (SCC). El fet es que poc després sorgiria Societat Civil Catalana, i Bosch que deixaria de ser portaveu de Somatemps, passaria a ser president de SCC. 
  

 Josep Ramon Bosch reunint-se en nom de Somateps amb Llanos de Luna

Personalment tinc molt clar que l'unionisme espanyolista no federalista ni catalanista, és tan legítim com l'independentisme i el federalisme, però el fet que sigui una persona amb vinculacions a la ultradreta franquista el president de la principal entitat antisobiranista, fa un flac favor a aquesta opció política.
Vídeo del compte de Josep Codina, atribuit (sic) a Bosch, on Bosch hi posa la veu.

Vídeo del Compte de Youtube d'apologia del nazisme i les SS

Font: http://xavier-rius.blogspot.com.es/2015/09/jordi-borras-atribueix-josep-ramon.html

Lo que el hipócrita y falsario Xavier Rius calla:

 

dimecres, de setembre 16, 2015

Querella contra el presidente de Societat Civil Catalana por "amenazar" a personalidades catalanas desde Facebook

Josep Ramon Bosch, amenazado por la mafia oligárquica regional.






Barcelona (ACN).- El equipo de juristas Drets ha acudido a los juzgados de Manresa para interponer una querella contra Josep Ramon Bosch, presidente de Societat Civil Catalana, por haber "amenazado e injuriado" numerosas personalidades catalanas desde un perfil de Facebook bajo la identidad de Fèlix de Sant Serní de Tavèrnoles.
Según Drets, a través de esta página, creada el 2012, "Bosch ha publicado numerosos mensajes amenazantes" contra personas que se han posicionado "a favor del derecho a decidir de los catalanes".
Algunas de las dianas de los comentarios son el actor Toni Albà -en nombre de quien Drets actúa como querellante-, Pilar Rahola, Hilari Reguer, Santiago Vidal, Arcadi Oliveras, Artur Mas o David Fernández.
Desde la entidad Drets se asegura que los mensajes son "profundamente injuriosos", así como que contienen "odio visceral" hacia estas personas. Es por eso que consideran que son constitutivos de los delitos de amenazas e injurias.
Drets también acusa Bosch de "celebrar públicamente la consumación de varios delitos", como por ejemplo daños contra bienes públicos (palos, banderas y otras propiedades de consistorios municipales), destrucción de bienes privados (banderas colgadas a los balcones, simbología catalanista, etc.) y robos de material de campaña de partidos políticos favorables a la independencia de Catalunya.

Fuente: http://www.lavanguardia.com/politica/elecciones-catalanas/20150917/54435312206/querella-societat-civilcatalana-amenazas-personalidades-catalanas-facebook.html

 

Anglada: "le hacemos el trabajo sucio a Convergència"

Anglada con la finanza sionista pro-Israel que apoya la independencia de Cataluña.  














Fuente ABC: http://www.abc.es/hemeroteca/historico-17-06-2007/abc/Domingos/josep-anglada-le-hacemos-el-trabajo-sucio-a-converg%C3%A8ncia_1633741974231.html

No se puede negar que Josep Anglada (ex miembro de la ultraderechista Fuerza Nueva, máximo líder de Plataforma per Catalunya,que en las últimas elecciones municipales ha multiplicado un 400 por
Actualizado 17/06/2007 - 08:38:25
No se puede negar que Josep Anglada (ex miembro de la ultraderechista Fuerza Nueva, máximo líder de Plataforma per Catalunya,que en las últimas elecciones municipales ha multiplicado un 400 por ciento sus simpatías, lo que se ha traducido en 17 concejales en toda Cataluña, 4 en Vic) es un personaje popular en la ciudad, en la que nació hace 47 años, a juzgar por los que se acercan a saludarle en la Plaza Mayor de la capital de Osona, como la madre de un concejal de Convergència i Unió. Aunque se define como «nacionalista catalán, no independentista», su discurso compagina catalanismo y miedo ante una identidad amenazada por una inmigración que considera «ha desbordado la capacidad de integración de la ciudad». Se muestra especialmente intransigente hacia los musulmanes, cuya «cultura y religión» califica de «insolubles» en la realidad catalana. Niega que el suyo sea un discurso xenófobo: «No somos ni de derechas ni de izquierdas, somos del sentido común. Yo no me defino como racista, no me considero superior a nadie. Soy realista, soy ordenado. Somos un partido de orden que ha sido capaz de abanderar temas comola inmigración y la seguridad ciudadana. No puede ser que la gente en su propia ciudad se sienta foránea e insegura. Decimos en voz alta lo que la gente piensa. El 80 por ciento de los concejales de Convergència me decían después de los plenos que estaban de acuerdo conmigo, pero que la disciplina de partido les impedía votar conmigo». Dice haber atraído votos descontentos de Convergència, Esquerra y el PSOE, y admite: «Le estamos haciendo el trabajo sucio a Convergència. No hay más que oír a Marta Ferrusola [la esposa del ex president Jordi Pujol], quien llegó a asegurar que si decía todo lo que pensaba la confundirían con un militante de Plataforma».
Anglada se ha lanzado al asalto dela política catalana con el inmigrante como chivo expiatorio: «O Plataforma por Cataluña contra los inmigrantes, o los inmigrantes contra Vic». Reconoce que hasta ahora no ha habido incidentes graves en una población de 30.000 habitantes, donde la industria cárnica y textil favorecieron la llegada de inmigrantes, en su mayor parte magrebíes y africanos, que se concentran en Vic 2, al sur del río Mèder y que representan el 23 por ciento de la población. El de Anglada es el partido xenófobo mejor organizado de las siete formaciones racistas que han obtenido 50 concejales en variosayuntamientos españoles: 12 en la comunidad de Madrid, 17 en Cataluña.
En palabras del escritor y polemista Arcadi Espada, la actitud de los nacionalistas catalanes ante la irrupción de Anglada es « pura, simple y mísera política de apaciguamiento, cuando no seca complicidad. Ninguno de los votos de Anglada merece el mínimo respeto. ¡Sólo faltaría! No todas las opiniones son respetables. Ni los votos de Anglada ni los de la xenofobia armada vasca son respetables». Para Espada, los nacionalistas catalanes «no tienen escrúpulos en aliarse con el fascismo», ya que «este Anglada de Vic no es demasiado diferente de ninguno de ellos. Como ellos quiere una Cataluña catalana, y como ellos odia a lo otro».

 

divendres, d’agost 28, 2015

LA GUARDIA CIVIL IRRUMPE EN EL AYUNTAMIENTO DE FIGUERES Y SE INCAUTA DE ABUNDANTE DOCUMENTACIÓN OFICIAL

Marta Felip, alcaldesa de Figueres, acompañada por el corrupto sin escrúpulos que preside la Generalitat de Catalunya.

 

 

 

 

Día 28/08/2015 - 16.57h

En la operación se han registrado también los Ayuntamiemtos de Sant Celoni y Sant Cugat del Vallés 

Además de los registros en las sedes de CDC y de la Fundación Catdem,vinculada a los convergentes, la Guardia Civil ha efectuado este viernes otros cuatro registros en Ayuntamientos catalanes, todos ellos gobernados por CDC, para recoger información sobre el supuesto cobro de comisiones ilegales. De este modo, la Guardia Civil se ha llevado del Ayuntamiento de Lloret de Mar (Girona) el expediente de un contrato por 1,7 millones de euros adjudicado a la constructora Teyco de Jordi Sumarroca en 2009, cuando el municipio era gobernado por el exdiputado convergente Xavier Crespo. 

Los agentes han entrado en la sede del consistorio hacia las 10:30 horas con una orden judicial de incautación del expediente de contratación relativo a las obras que la constructora Teyco ejecutó en el parque urbano Can Xardó de Lloret de Mar. 

Otra dotación de la Guardia Civil ha llegado hacia las 10 de la mañana al ayuntamiento de Sant Cugat del Vallès (Barcelona), según han explicado fuentes del consistorio a Efe, y los agentes se han llevado «documentación administrativa» municipal. También se ha requisado el expediente de contratación de la construcción del edificio Sax Sala de Sant Celoni (Barcelona), obra realizada en 2009 por la empresa Teyco, según ha explicado a Efe el alcalde de la ciudad, Francesc Deulofeu (CiU).

Asimismo, y según ha informado la alcaldesa de Figueres, Marta Felip, agentes de la Guardia Civil, acompañados de un secretario judicial, han acudido a la sede de este consistorio poco después de las 10:00 horas y la han abandonado tres horas después, con cuatro cajas precintadas con documentación relativa a un contrato de 2009 por valor de 1,7 millones de euros adjudicado a Teyco para construir una piscina cubierta, cuando era alcalde el ahora conseller Santi Vila.

Fuente: http://www.abc.es/catalunya/politica/20150828/abci-guardia-civil-lleva-figueres-201508281653.html