Debat entre Josep Alsina i un periodista "abertzale". Xavier Rius es retrata quan nega arguments que trobem a l'obra de Raül Hilberg

Josep Alsina.

 

 

 

Aquest matí s'han trobat cara a cara a Catalunya Ràdio el fotoperiodista Jordi Borràs i el vicepresident de Somatemps i fundador de Societat Civil Catalana, Josep Alsina, entrevistats per Mònica Terribas. 

Terribas ha convocat als dos, després que Borràs declarés a Catalunya Ràdio, en relació a les amenaces que va rebre el dilluns passat a l'acte ultra de Montjuïc, que per ell eren més perillosos els ultres de Somatemps que eren a Plaça Catalunya, que els que es manifestaven a Montjüic. Donat que Alsina va demanar a Catalunya Ràdio poder donar el seu punt de vista, Terribas va decidir convocar-los a tots dos avui.

L'entrevista s'ha fet amb fues furgonetes de mossos d'esquadra a la porta de l'emisora, a causa de l'alarma que ha creat a Catalunya Ràdio, certs missatges que ahir es van difondre per la xarxa en relació al debat i a la persona de Borràs. El debat ha durat prop de 40 minuts, cosa que ha permés a Borràs detallar perquè, des del su punt de vista, Somatemps és un grup format per ultres com Alsina -cosa que comparteixo-, i a Alsina intentar rebatre-ho, cosa que, des del meu punt de vista, no ha aconseguit. 

Borràs ha definit a Josep Alsina com un un neonazi en base al seu historial, primer militant al Partido Español Nacional Socialista, després al Frente de la Juventud, després al Movimiento Social Republicano MSR i dirigint la seva revista Nihil Obstat.

Alsina ha reconegut hacer militat a aquest grups, però ha negat ser nazi o ultra. I ha explicat la militància d'Alsina al Partido Español Nacional Socialista va ser fa molts anys, pel que fa a la seva relació en dates més recents al Movimiento Social Revolucionario (MSR), ha negat que fos  d'ideologia neonazi, sinó "Nacional Revolucionari". Ha reconegut ser el director de la revista Nihil Obstat, propera al MSR, que Alsina ha qualificat de ser només una revista de debat sobre història. Llavors Borràs ha recordat que al sumari del judici de la llibreria nazi Kalki i al grup neonazi CEI, els Mossos d'Esquadra hi va aportar escrits i articles d'ideologia racista o nacionalsocialista publicats a Nihil Obstat. I Alsina crec que s'ha delatat a ell mateix quan s'ha parlat sobre si Nihil Obstat era negacionista de l'Holocaust nazi, dient que inicialemnt els plans de Hitler no era matar als jueus sinó només deportar-los a Madagascar.

Alsina ha desqualificat a Borràs afirmant que quan va a les manifestacions busca la foto anecdòtica del friqui de torn amb algun símbol per desqualificar la resta de manifestants, i s'ha referit a la foto del 12 d'octubre de fa un any en la que Alsina sortia al costat de l'últra Diego Frías (ex candidat de PxC i MSR), que va ser detingut per vinculacions amb la cèl·lula gihadista de Sabadell desarticulada el passat mes de maig. Alsina, agafant-se en el fet que Frías ha sortit en llibertat provisional -tot i continuar imputat-, ha desqualificat a Borràs per voler embrutar a tots els que sortien a aquella foto del 12 d'octubre com si fossin còmplices de gihadisme. 

Més tard Alsina s'ha retratat quan, després d'afirmar que Somatemps "és una associació cultural que no està d’acord amb la història oficial de Catalunya", ho ha concretat dient que "Companys va ser president mentre aquí s’assassinava", i que havia estat "un colpista contra la República" pels fets del 6 d'octubre.

Borràs i Alsina també han polemitzat sobre la vinculació de Josep Ramon Bosch, fins fa uns dies persident de Societat Civil Catalana, i de Somatemps. Alsina ha dit que Bosch ja no tenia vincles amb Somateps, però Borràs a afirmat que en el registre d'associacions encara consta Bosch com a president. 

Personalment penso que Borràs ha guanyat el debat, però la millor manera de saber-ho és escoltar-lo, clicant el vídeo de sota 

JOSEP RAMON BOSCH IMPUTAT

D'altra banda el Jutjat d'Instrucció número 3 de Manresa ha cridat a declarar a Josep Ramon Bosch, ex president de Somatemps i de Societat Civil Catalana, com a imputat per un presumpte delicte d'amenaces, que va ser denunciat pel col·lectiu de juristes Drets. Així s'atribueix a Boch l'autoria d'insultar i amenaçar a polítics i periodistes des d'un perfil anònim de Facebook.

Va ser inicialment el fotoperiodista Jordi Borràs, qui va denunciar des del digital El Món (abans El Singular), que Bosch, president de Societat Civil Catalana, era l'autor de nombroses amenaces i injúries a personalitats catalanes des d'un perfil de Facebook sota la identitat de "Fèlix de Sant Serní de Tavèrnoles". Borràs, el digital Món i El Crític van denunciar també, aportant els vídeos, que Bosch posseïa i gestionava un compte de Youtube d'ideologia franquista i neonazi. 

Em aquest compte de vídeos que es presentava com propietat de Josep Codina (ell es diu Josep Ramon Bosch Codina), el mateix Bosch hi posa la veu. En un dels vídeos es defensa a les SS alemanyes, i en altres al bàndol franquista de la guerra civil, al marge d'honorar, també als voluntaris catalans del Terç de Requetès de Nostra Senyora de Montserrat. En el mateix compte hi ha una entrevista televisiva a Bosch, cosa que confirma que ell seria el propietari del compte.  

En els vídeos d'homenatge als catalans que es van passar al bàndol franquista i a capellans assassinats en que Bosch hi posa la veu, qualificant a Lluís Companys d'assassí, tenen com a fons musical cançons de Lluís Llach i la versió dels Segadors de Rafel Subirachs, cosa que mostra l'empanada mental de Bosch que sembla que es creia un "creuat" il·luminat disposat a reconduir Catalunya pel bon camí i alliberar-la (en català) d'ella mateixa. 

Fins fa uns dies des de Societat Civil Catalana es negaven els vincles amb la ultradreta de Bosch, tot i que va participar en l'acte d'homenatge a l'aixecament franquista del 18 de juliol, fet a Gandesa el juliol de 2013.

 

Font (cliqueu per veure-hi els videos): http://xavier-rius.blogspot.com.es/2015/10/clarificador-debat-cat-radio-entre.html

https://www.youtube.com/watch?v=T-bKQhVT1oA
 

Les contradiccions del catalanisme (2). Valentí Almirall i la fundació del catalanisme polític (II): discurs contra el separatisme (1902)

"Mai no hem entonat, ni entonarem Els Segadors ni utilitzarem l’insult ni el menyspreu per als fills de cap regió d’Espanya." Aquest (1902) és el darrer discurs de l'autor de "Lo Catalanisme", obra que ha estat reconeguda per tots els historiadors i la mateixa Generaitat de Catalunya com a fita que assenyala l'inici del catalanisme polític l'any 1886. Almirall condemna, poc abans de morir, el separatisme i la hispanofòbia. Els independentistes actuals, doncs, ja no són ni tan sols catalanistes, sinó una simple secta corrupta, violenta o, en tot cas, fanàtica, d'ideologia neoliberal, sionista o abertzale proetarra (segons si parlem de l'antic sector Jordi Pujol -"CC"-, de l'antic sector Josep Guia -front nacional- o de l'antic sector Carles Castellanos -unitat popular-) que, al capdavall, vessarà la sang dels catalans. Nosaltres, per la nostra banda, proposem una reflexió al voltant de l'obra de Valentí Almirall.

"Lo catalanisme. Pròleg a l’edició castellana de 1902. A molts se’ls farà estrany que, després d’alguns anys d’apartament complet de la vida pública, i tenint «el peu posat a l’estrep», vinguem ara amb una edició, a més en castellà, de les nostres obres, i dels nostres escrits polítics i literaris. Potser semblaran passats de moda i fins i tot ridículs als ulls d’aquesta generació de catalanistes que, a força d’exageracions patrioteres, ha arribat a descobrir que, com els antics grecs però sense tenir els fonaments que ells tenien, han de declarar bàrbars als no catalans o fins i tot als que no pensen, ni parlen, ni resen com ells, tot i que hagin nascut a Catalunya.

Precisament, tornem a publicar-los i els hem posat en la llengua més general de la nació de la qual formem part, perquè siguin més els que ens comprenguin. D’aquesta manera evitem que mai ningú no ens pugi confondre amb ells.

Vam ser els primers, o almenys dels primers, a pregonar i a propagar les excel·lències del regionalisme en general i dels avantatges que podria reportar a la nostra pàtria catalana aquest regionalisme. Tot i que no han passat trenta anys, hem de fer constar que no tenim res en comú amb el catalanisme o el regionalisme a l’ús, que pretén sintetitzar els seus desitjos i aspiracions amb un cant d’odi i fanatisme, que ressuscita o mig ressuscita d’un període anormal i funest de la història de les nostres dissensions.

Des que el 1869 vam condensar les teories federals amb aplicació a la nostra pàtria en un fullet que inclourem en aquesta obra fins als últims escrits polítics que vam publicar, no només hem vist en el federalisme regionalista l’únic sistema dels que s’han assajat fins ara, que la coexistència de la llibertat i de la democràcia pot fer pràctica. Sempre hem tingut el federalisme regionalista com l’organització política més perfeccionada de totes les que s’han ideat per fer possible la unió d’un nombre de pobles més gran, espontàniament i sense necessitat d’atemptar les seves autonomies. A més d’aquests avantatges de caràcter general i veritablement civilitzador, sempre hem vist i pregonat en el federalisme regionalista la particularitat de ser el sistema d’organització que millor s’ha d’adaptar a les regions d’Espanya en general, i en especial a la nostra. De manera que, per a nosaltres és una circumstància afortunada el fet de poder treballar simultàniament en pro de la nostra religió i de la nació de què formem part. Amb això contribuïm, a més, a la millora general i al progrés humà.

Quina distància tan gran hi havia entre el nostre regionalisme federalista, que harmonitza i uneix (i que, com l’Hèrcules de la llegenda, «separant ajunta») i aquella tendència que no es proposa més que enemistar i separar! Els separatistes, per odi i malevolència, segueixen els procediments que creuen que millor els porta a complir el seu objectiu, però que no fingeixin ni menteixin ni pretenguin enganyar-nos. L’odi i el fanatisme només poden donar fruits de destrucció i de tirania, mai d’unió ni de concòrdia. Pretendre buscar l’harmonia entre les regions espanyoles que han de viure unides pel camí dels insults o, almenys, dels recels recorda dues persones que estan promeses per al matrimoni i empren el temps que duren les seves relacions preparatòries a insultar-se i a rebaixar-se l’un a l’altre en competència. Tots hem de veure l’enemic comú en el sistema fins avui directiu de l’organització nacional, i contra ell, tots els que en som víctimes, ens hem de considerar aliats i amics.

Aquesta ha estat sempre la nostra convicció, que hem defensat i propagat des de fa trenta anys. No tindria res d’estrany  que durant aquest període tan llarg, algun cop ens haguéssim deixat arrossegar per alguna preocupació momentània i de detall, però en el fons, la nostra propaganda ha tendit sempre al nostre ideal. Mai no hem entonat, ni entonarem Els Segadors ni utilitzarem l’insult ni el menyspreu per als fills de cap regió d’Espanya.

Respecte a l’ús parlat i escrit de la nostra llengua catalana, sempre hem sostingut el mateix criteri i el mateix punt de vista. Per dignitat, per justícia, demanem dins la nostra regió i als poders o autoritats que la representen i dirigeixen, la cooficialitat o la igualtat de drets entre aquella i la general d’Espanya, sense oposar-nos, i que en aquelles altres regions que tinguin llenguatge especial s’adopti un criteri idèntic.

Mai no hem aspirat a imposar-la, ja no dic a cap part d’Espanya, sinó a la nostra regió: tenim prou de poder parlar-la i escriure-la oficialment, i amb ella ens han d’entendre i fer-se entendre els que ocupen llocs oficials. No tenim la pretensió de fer-ne una d’aquelles que han arribat a ser generals, que aconsegueixen cultivadors a totes parts, sinó que ens és suficient que sigui una llengua especial, regional si es vol, amb una literatura que expressi bé el nostre caràcter, i que ens permeti expandir les nostres idees i sentiments. El nostre país posseeix dues llengües, i una d’aquestes llengües és de les més esteses al món civilitzat. Com que totes les persones regularment il·lustrades parlen les dues, i fins i tot les més incultes les entenen millor o pitjor, estaríem bojos si no procuréssim conservar aquest avantatge, seguint i millorant-ne el cultiu.

No temem ni ens importen les excomunions que ens costarà aquesta exposició franca del nostre criteri. És el que sempre hem sostingut, i sense renegar-ne mai ni ocultar-ho mai. Durant la nostra vida activa, se’ns ha elevat a tots els llocs d’honor del regionalisme catalanista, des de les presidències del primer Congrés Català i dels Jocs Florals de Barcelona, fins a la direcció del primer Diari Català i la presidència de l’Ateneu Barcelonès. Les excomunions que es llencin contra nosaltres comprovaran que el que ha variat no hem sigut nosaltres, sinó els que han volgut fer del catalanisme una arma de reacció contra les idees modernes i expansives, tant en el terreny polític com en el social i en el religiós. Han absorbit gairebé tot el carlisme de Catalunya, però separant-lo del de les altres regions, i l’han deixat aïllat i impotent per a algares i aixecaments armats, amb la qual cosa han fet un gran bé al país.

V. ALMIRALL
Ribes (Girona), agost de 1902."

Font: http://www.gencat.cat/drep/iea/pdfs/CF_antologiaVA.PDF


 

Resposta a Varela: "La Marca Hispánica y Varela"

Territori de la Marca Hispànica a l'alçada de l'any 801 d. C.








Publiquem la resposta de Miguel Duran i Bonilla a l'article de Javier Varela publicat en l'entrada anterior. Un fragment: "Si la Marca Hispánica, según el señor Varela, fue un "lugar que nunca existió", los descalificados quizá sean los medievalistas europeos, españoles y catalanes que han investigado y escrito profusamente sobre el tema y los centenares de tesis doctorales que sobre la Marca Hispánica pueden consultarse en universidades de todo el mundo."

En su artículo Jordi Pujol y la Marca Hispánica, de Javier Varela (EL PAÍS del pasado día 1), no se adivina ninguna aportación seria a la ciencia histórica y al pensamiento político, ni mucho menos a la objetividad de los hechos. Más bien parece un alegato antipujolista, de corte convencional, en el más clásico estilo del acoso y derribo del que tanto se ha abusado en los últimos tiempos. Si la Marca Hispánica, según el señor Varela, fue un "lugar que nunca existió", los descalificados quizá sean los medievalistas europeos, españoles y catalanes que han investigado y escrito profusamente sobre el tema y los centenares de tesis doctorales que sobre la Marca Hispánica pueden consultarse en universidades de todo el mundo. ¿Con qué fundamentos historiográficos puede el señor Varela arremeter contra tanta ciencia? Sólo citaré, como autoridad indiscutible, a Thomas N. Bisson, profesor de Historia Medieval de la Universidad de Harvard, que cuando habla de la Marca Hispánica dice que "Cataluña fue entre aquellos territorios, allá donde la nación fue antes que el Estado. Hay pocas dudas de que, en algunos sentidos, la nación catalana es anterior al siglo XII" (Medieval France and her Pyrenean neighbours. The Hambledon Press. London and Ronceverte, 1989).

 

Está claro que el concepto de Marca Hispánica, para los monarcas carolingios, responde a una demarcación geográfica y estratégica como punto clave de referencia ya desde los primeros tiempos.
 

Otra cosa es la extraña pareja de un titular frívolo que fabrica el señor Varela entre Jordi Pujol y la Marca Hispánica para deducir que el presidente de la Generalitat de Cataluña es un manipulador interesado, esencialista e intolerante y jefecillo de una reserva india (que se supone que es Cataluña).
 

En su alegato, Javier Varela no cita un fragmento del libro que menciona, Cataluña-España, edición de Ramon Pi, porque desmontaría toda su argumentación. Jordi Pujol reivindica el papel de Cataluña como país de "marca", o sea, "agente transmisor y de crisol, de síntesis de culturas diversas" (página 91). Cuán fácil es hablar de la "cerrazón" catalana cuando justamente las comunicaciones con Europa y la actividad comercial históricamente indican lo contrario.

 

Quizá en los objetivos inmediatos de articulistas y tertulianos se sitúa, nuevamente y con renovado impulso, la vieja y esperpéntica cantinela de la demagogia anticatalana y del ensucia que algo queda. En definitiva, sembrar el odio entre Cataluña y España. Mal servicio, señor Varela.

Font: http://elpais.com/diario/1996/05/14/opinion/832024806_850215.html

 

Espanyolistes contra la Marca Hispànica: "Jordi Pujol y la Marca Hispánica" (Javier Varela)

Jordi Pujol, ideòleg del nacionalisme català. 








En la nostra recerca de la identitat hispànica, una identitat més profunda per a Catalunya i Espanya, hem ensopegat amb aquest article de El País. Coneixem l'hostilitat de l'independentisme envers el concepte de la Marca Hispànica, reivindicat emperò per Jordi Pujol l'ideòleg. Ens sorprèn, tanmateix, l'odi espanyolista contra allò que la Marca Hispànica representa o tal vegada podria representar. Reproduïm íntegre i sense més comentaris el text de Varela. N'hem subratllat una fragment de l'historiador català Albert Balcells.

Todo empezó con la Marca Hispánica, avanzada supuesta del Imperio Carolingio en tierra de infieles, hace más de mil años. A partir de entonces, el ser y el destino de Cataluña como colectividad quedaron fijados. para siempre. "Este hecho diferencial de nuestro nacimiento se ha perpetuado en cierto sentido a través de la historia". Esto es lo que dice el señor Pujol en una reciente selección de sus escritos (Cataluña, España, edición de Ramón Pi). Apareció Cataluña en el mundo con sus rasgos básicos -capacidad de integración, identidad- ya formados. Alborada gozosa a la que siguió un larguísimo periodo de decadencia; declive que parece arrancar del siglo XV y tiene su colofón en la derrota fatídica de 1714. Cuando Cataluña extravía su identidad, el consenso y la estabilidad sociales se rompen. Pero llegaron tiempos mejores. El ideal colectivo dormía, pero no quedó olvidado. Volvieron las viejas virtudes -la cohesión social, el espíritu de trabajo-; se produjo la industrialización, sobrevino el renacimiento cultural; aparecieron voces -voces nacionalistas- que llamaron a reconquistar la patria perdida.El señor Pujol, según reconoce, no es historiador. Su desenvoltura es absoluta, por ejemplo, cuando cita a R. de Abadal en apoyo de sus lucubraciones. Abadal, de antigua militancia nacionalista, era un historiador de probado y eficaz positivismo. En su paciente obra concluyó que la Marca Hispánica no tuvo significado político ni administrativo., Unas ideas muy parejas a las de José Antonio Maravall, luego confirmadas por P. Bonnassie. La Marca Hispánica nunca existió, sino un grupo de marcas y condados independientes, a veces aliadas con los árabes; una tierra- muy encastillada, una Castilla de la parte oriental. De hecho, el nombre de Cataluña sólo aparece en el siglo XII, y en boca de extranjeros.

Las ideas del señor Pujol acerca de la "Cataluña" altomedieval no vienen, pues, de historiadores serios. Pertenecen, más bien, a un orden mítico. Responden a la necesidad sentida por el catalanismo de inventar una tradición, atribuyendo a la nación imaginada unos orígenes absolutos. El mito de la Marca Hispánica se forjó en el siglo XVII y trataba de probar, como ahora, los orígenes francos de Cataluña, su radical heterogeneidad con España. El nacionalismo volvió luego sobre estos tiempos de remota grandeza en los que, como afirmaba Puig y Cadafalch, se mostraba la "unidad espiritual" de su cultura. Hubo quien escribió sobre la "alegría de vivir" en aquella edad dorada del "íntim sentiment de solidaritat que s'anomena esperit nacional" (Nicolau d'Olwer). El mito de los orígenes se abrió camino hasta conquistar los manuales oficiosos de historia, así el de A. Balcells: "Fa 12 segles, l'embrió del que seria Catalunya consistia en la Marca Hispànica". Quien desee comprobar los múltiples usos de la historia no tiene más que remitirse a Eugenio d'Ors. El imperio de Carlomagno, en sus mocedades catalanistas, era sinónimo de europeidad, de clasicismo..., de lo opuesto a la España castiza. Más tarde, Carlomagno, se convirtió en un emblema semifascista: "Sacro Romano Imperio... un cetro en el mundo y una España sin separatismos".

A. Balcells: "Fa 12 segles, l'embrió del que seria Catalunya consistia en la Marca Hispànica"

Los mitos nacionalistas, como todos los mitos religiosos o profanos, viven al margen del tiempo histórico. Su función consiste en dar sentido, en suscitar y orientar la acción colectiva. En apariencia, poseen una fecha -el milenario famoso-, pero sólo a efectos de ordenar el rito, la celebración por la que el mito se actualiza en la conciencia de los creyentes. El mito del señor Pujol presenta una mezcla singular de política y religión. La nación es una esencia intemporal que desenvuelve sus vicisitudes según un esquema teológico: unidad perdida, caída y redención final. Llama la atención el empleo constante de términos como plenitud, alma, llamada, espiritualidad, que denotan la intensidad de su fe; de una fe que es capaz de crear su objeto.

Alguno de los biógrafos del señor Pujol se ha referido a él como un "nacionalista religioso". El profesor Josep Colomer, por su parte, ha hablado con justeza de sus raíces tradicionalistas y católicas. El caso, claro está, no es el de todos los catalanistas; pero puede ilustrar el de aquellos que aprendieron el nacionalismo en los grupos católicos de los años cincuenta y sesenta. El CC, por ejemplo, descifrado por unos como Cristo y Cataluña, como Comunidad y Cataluña por otros, tanto monta. Alguno de sus militantes ha descrito su experiencia como una "conversión" al catalanismo. Cosa, dicho sea de paso, que no es de extrañar. Allí donde surge un particularismo étnico o cultural -Quebec, País Vasco, Irlanda, Cataluña-, podemos estar ciertos de que la Iglesia no anda muy lejos. Una Iglesia que se ha movido entre dos tentaciones: la del nacionalcatolicismo, la de sacralizar el poder político, y la del catolicismo nacional, la de, una religión secular y comunitaria; ambas tentaciones ligadas por una duradera hostilidad al Estado liberal.

La visión histórica del señor Pujol se relaciona estrechamente con su autobiografía, concebida igualmente en términos míticos; con el relato del profeta que anuncia o del mesías que viene a realizar el vaticinio milenario. Describe el señor Pujol su infancia en un medio entre fabril y campesino; un mundo natural, lleno de sentido religioso, unitario, bien trabado, macizo, de una pieza. Una suerte de Marca Hispánica personal. Luego viene la escisión, la duda, esa duda que pudre; un mundo artificioso y mestizo (sic) que parece aludir a los efectos de la modernidad (turismo, riqueza, emigración). Por fin aparece la gran voz capaz de recrear el paraíso perdido, la unidad y la energía. El hombre moderno es algo muy parecido al desarraigado de Barrés, oscilando entre lealtades múltiples, perdido en abstracciones, separado de otros hombres por intereses propios. Y para remediar esa pecaminosa condición, el señor Pujol propone el reposo en la hermandad lingüística y cultural, la salvación en una comunidad de rasgos místicos, atada por un lazo invisible y misterioso.

El mito nacionalista del señor Pujol -sentido de la historia y fin último- quedaría incompleto si no explicase el origen del mal. El particularismo catalanista -en su vertiente católica o republicana y federal- ha solido presentar a Castilla como fuente de la decadencia propia, desde el compromiso de Caspe al anarquismo barcelonés; ha construido su identidad por oposición a la presunta identidad castellana. La manera de explicar la escisión de la comunidad nacional imaginada -unida por principio, dividida por la naturaleza de las cosas-, ha consistido en achacarla a la interferencia externa. A Lerroux, archidiablo hasta fechas recientes; a las jugadas indignas de Madrid, lugar donde, como es sabido, tiene su asiento el Malo. Cataluña es siempre optimismo, europeísmo, modernidad, iniciativa, y Castilla viene a ser un triste y pobre compendio de casticismo cerrado y afán chulesco de avasallar. Y, así, el señor Pujol puede incurrir en el disparate de hablar de la victoria de Castilla sobre Cataluña en 1939, o tildar de ventoleraal europeísmo español (¿castellano?). Nada sólido, nada firme, nada consistente.

Suele decirse que el señor Pujol comienza sus conversaciones con otros dirigentes políticos españoles planteando como cuestión previa la "idea de España". Suponemos que con ello reclama aquiescencia para su fórmula de España como país, como realidad plurinacional, plurilingüe y pluricultural. Entablada en esos términos, la discusión ha de ser ardua. Resulta difícil reclamar el reconocimiento de la propia identidad negando la del presunto adversario, Porque, en realidad, el señor Pujol no tiene ninguna "idea de España", a no ser que se entienda por eso las vagas y negativas nociones que ofrece de Castilla. De los escritos del ilustre político ni siquiera puede deducirse que tenga idea del Estado llamado a albergar esa pluralidad lingüística y cultural que nadie discute. El señor Pujol tiene, es evidente, una idea de la comunidad catalana como identidad cerrada, maciza, unánime y sin conflictos. Pero a esa idea teológico-política, falaz y peligrosa, nunca podrá prestar su asentimiento un liberal español y europeo. El ideal de la armonía perfecta, tarde o temprano, siempre despierta las veleidades de la intolerancia.

Vengo de muy lejos, dijo una vez el señor Pujol a un auditorio de Aquisgrán; vengo de la Marca Hispánica, de un país coherente, ordenado, de una pieza ...; de un lugar que nunca existió.

Javier Varela es catedrático de Historia Social y del Pensamiento Político.

 

Font:  http://elpais.com/diario/1996/05/01/opinion/830901607_850215.html