El que més crida l’atenció en l’actual escàndol de la PxC és la desproporció entre la insignificança dels motius al·legats públicament, a saber, unes minses “insuficiències de gestió”, i la violència verbal i quasi física del vergonyós conflicte entre companys de partit. Aquest fenomen és conseqüència de l’opacitat amb què el consell executiu ha portat el procés de destitució a fi i efecte d’eludir les seves pròpies responsabilitats polítiques, per no parlar de les responsabilitats legals (que deixarem per a una altra ocasió) en les irregularitats denunciades sotto voce.
En efecte, de les acusacions contra Josep Anglada, les quals coneixem directament per la lectura de l’expedient disciplinari, se’n poden treure tres conclusions: 1/ si són certes i el consell executiu coneixia els fets, aleshores aquest òrgan n’és responsable en bloc amb el seu president i ha de dimitir al dia següent de la destitució; 2/ si són certes però el consell executiu ignorava els fets, aleshores aquest òrgan és absolutament incompetent i ha de dimitir també; 3/ si no són certes i el consell executiu ha mentit, aleshores, sembla obvi que la conseqüència haurà de ser la mateixa que en els dos casos anteriors. Així doncs, en qualsevol dels supòsits lògicament possibles el consell executiu ha de plegar. Però no ho fa: s’agafa a la cadira i al càrrec remunerat. D’aquesta forma desacredita completament la PxC i la condemna a la desaparició com a opció políticament significativa.
Totes tres opcions comentades s’ajusten, emperò, de forma inexacta a la realitat. Perquè, en primer lloc, les acusacions a Anglada són parcialment incertes i no totes les certeses d’irregularitats s’han convertit, almenys a data d’avui, en acusacions, per temor a les conseqüències compartides. Perquè, en segon lloc, l’instructor afirma que el consell executiu ignorava fets fantasiejant que aquest desconeixement increïble l’exonerarà d’alguna presumpta responsabilitat legal. Perquè, en tercer i darrer lloc, la mentida és tan grollera i evident en determinats punts, que l’únic que no canvia mai, es miri com es miri, és la conclusió, a saber, la necessitat objectiva i imperiosa de dimitir. Bona part del consell executiu, en definitiva, sosté que no sabia res del que succeïa davant dels seus nassos o, pitjor encara: que, sabent-ho, no podia evitar-ho... Palesen així, els qui s’arreceren en aquesta impostura, totes les causes de dimissió imaginables: falsedat, covardia, incompetència i coresponsabilitat en suposades il·legalitats. Ningú amb dos dits de front deixaria una administració pública en mans dels qui han redactat l’expedient d’expulsió contra Josep Anglada. Ells mateixos han signat sense voler l’acta de llur inhabilitació política.
Per il·lustrar el que dic vet aquí un exemple, a saber, el del funcionament d’un òrgan col·legiat on existeix un tresorer i les resolucions s’adopten per majoria, com ha demostrat el fet mateix de la destitució. Doncs bé, segons l’expedient, el tresorer no tenia coneixement del funcionament econòmic del partit des de l’any 2010. Què feia llavors? Com ha descobert de sobte les críptiques “insuficiències”? Misteri. Segons l’expedient el consell executiu no té cap responsabilitat en l’administració de la PxC perquè els seus membres acataven les ordres del president i tampoc existien llibres d’actes actualitzats. Qui pot haver consentit aquesta escandalosa situació sinó el mateix consell executiu que ara la denuncia? Per què no va reaccionar abans? Estem parlant d’anys, no de dies o setmanes. La cosa arriba al terreny del ridícul quan l’expedient afirma que el consell executiu pensava que la Plataforma Vigatana era la delegació a Vic de Plataforma per Catalunya i no un altre partit. Realment, un tresorer i un òrgan de gestió que han estat incapaços de veure això –mentre manegaven un total 600.000 euros de “facturació”– no pot administrar ni una caixa de sabates. En conclusió, si volen fer encara alguna cosa en defensa del partit, aquests senyors han de convocar congrés extraordinari i marxar a casa seva. Aclareixo que jo em vaig donar de baixa de PxC l’any 2003 i hi vaig tornar el passat mes d’octubre, però des de llavors no he estat mai membre del consell executiu. Per sort em van considerar massa “idealista”, massa filòsof, per assistir a les reunions. Ara n’entenc la raó.
Jaume Farrerons
Secretari d’Estudis i Programes
Corrent Intern de Refundació Democràtica
Plataforma per Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada