Els superdemòcrates ens aniquilen in effigie

On és el Judes Iscariot?















Comptes de correu e-mail, twitter, blocs, pàgines de facebook... Tot desaparegut amb un clic. El passat 7 de març, Josep Anglada i Marta Riera ho denunciaven a la policia. Delicte o no, aquest tarannà delata els superdemòcrates de recent conversió. T'executen in effigie sense judici ni mínima possibilitat de defensa. 

Igual que en el món descrit per Orwell a la novel·la 1984, hi ha notícies, dades i fets que han de deixar de ser-ho per pebrots a la nostra societat tot just interessi als capitostos de torn. En coneixem infinitat de casos. També dins la PxC? Doncs, sí. Per exemple, el comunicat que informava sobre el nomenament del secretari d'estudis i programes:

http://www.pxcatalunya.com/noticies/2140/l-ideoleg-de-plataforma-per-catalunya-es-reincorpora-al-partit-liderat-per-josep-anglada-despres-de-10-anys.html

Abans hi era i avui ja no hi es. Clic! Què fàcil, oi?

No n'he rebut cap, d'avís, notificació o justificació... El bloc fou també suprimit a dit ahir. La mordassa dels fets consumats. La fatxenderia de l'ultradretanista incorregible. Tindré jo alguna cosa a veure amb les "insuficiències de gestió"? En els propers dies i setmanes en comentarem a doll, però perpetrades, precisament, pels qui ostenten la virtut d'esmenar-les.

L'hereu de la plantació plataformista de cotó, l'enèsim Judes Iscariot amb pretensions de ser algú a la vida "destronant" l'Anglada ha ordenat anihilar la informació/persona desafecta i aquesta -creu ell mentre es furga el nas amb grollera satisfacció- ja camina cap al no-res...

Afortunadament, en conservem còpia. (Gràcies, tu, per retratar-te com el cacic que ets i has estat sempre):

http://www.mediterraneodigital.com/identitarios/seccion-identitarios/identitarios-1/el-ideologo-de-pxc-jaume-farrerons-vuelve-al-partido-de-anglada-despues-de-diez-anos.html

Fins i tot a microcosmos socials relativament reduïts, el càrrec emborratxa; gent insignificant pot actuar amb aires de prepotència divina a la més minsa oportunitat. Aquell nano semblava un passerell, però vet aquí que de sobte cau la màscara i apareix l'aspirant a dèspota. Riota de la política catalana, es deleix, ansiós, per experimentar un xic el plaer de manar. Si ho rumiem bé, no resulta tan incomprensible. Després de representar durant anys el paper de marieta submís que -diuen- es deixava maltractar pel president... Emperò, on eren llavors els seus collons? O els guardava al calaix sempre que rebia retribució rere els cops? Es tractava així de cobrar, al capdavall, en un doble sentit? En efecte: la revolta dels "honestos", el sentiment de la dignitat ferida, sols comença a créixer al consell executiu quan la figura del jutge d'instrucció apareix a l'horitzó i amenaça de silenciar el festiu dring-dring de les monedes.  

En definitiva, censurar és la feina complementària inevitable de la mentida, la covardia, la falsedat i el frau que la trepa dels "demòcrates de tota la vida" encarna enguany a Plataforma per Catalunya.

Qui vol controlar el present ha de "manipular el passat". Prou bé que ho sabem!

Endavant, doncs, amb la "transparència", els "principis democràtics", els "drets humans" i la "legalitat"! Un programa que no van aplicar mai a la PxC i que segueixen menyspreant àdhuc en els gestos, en els simples clics d'un ordinador.

La patuleia riallera dels nouvinguts al món de les personetes normals gaudeix a hores d'ara del seu patètic "poder". Deixem-los fruir-ne: els hi queda poc a la poltrona. No passaran de la primavera i tornaran veloces a la nul·litat de la qual van sorgir gràcies a Josep Anglada. El president il·legalment destituït pot tenir molts defectes però, almenys, va crear una cosa real. Quelcom que, un cop escapçat, dóna vida espectral, transitòria i efímera a múltiples fantasmes.

Jaume Farrerons
20 de març de 2014
Corrent Intern de Refundació Democràtica
Plataforma per Catalunya

Text en castellà de l'article censurat:

El ideólogo de Plataforma per Catalunya se reincorpora al partido liderado por Josep Anglada después de 10 años. El que fue Secretario de Estudios y Programas y autor de la Declaración Programática en el congreso fundacional de Plataforma per Catalunya (PxC) (2002), Jaume Farrerons, ha decidido reincorporarse al partido liderado por Josep Anglada después de 10 años.

El filósofo Jaume Farrerons, que fue Secretario de Estudios y Programas y autor de la Declaración Programática en el congreso fundacional de Plataforma per Catalunya (PxC) (2002), ha decidido reincorporarse al partido y ha sido nombrado dentro del "proceso de reafirmación catalanista" de la formación liderada por Josep Anglada.

Farrerons fue también Secretario General (con funciones de responsable de prensa) hasta el año 2003, cuando se dio de baja por razones personales relacionadas con su defensa de los derechos humanos en las prisiones catalanas, donde trabajaba como funcionario. Por lo que respecta a estas circunstancias, Farrerons ha sido claro: "después de la manera escandalosa como se han resuelto los hechos de Quatre Camins del año 2004, utilizando como chivos expiatorios a un grupo de funcionarios para poder encubrir las responsabilidades del estamento político-sindical corrupto en unos acontecimientos vergonzosos, no creo que el catalanismo oficial pueda ya dar a nadie lecciones de democracia ni reprocharme mi militancia en Plataforma per Catalunya". De momento no ha querido entrar en más detalles sobre esta cuestión, pero se ha comprometido a aclarar más adelante el significado de su postura, aportando datos sobre el caso que, según Farrerons, han sido ocultados deliberadamente por la prensa catalana y española.

'El liderazgo de Josep Anglada es incuestionable, y quien niegue esta evidencia es deshonesto o inepto'

El nuevo miembro del Consejo Ejecutivo ha querido insistir, en cambio, en que él vuelve a PxC como ideólogo y que no tiene intención de cumplir ninguna otra función que la correspondiente a la promoción, fundamentación y redacción de las propuestas programáticas y doctrinales del partido. El liderazgo político de Josep Anglada es incuestionable, ha reiterado. Plataforma per Catalunya, añadió, "es actualmente la única formación de cierta relevancia política que defiende los intereses morales y materiales de los trabajadores catalanes autóctonos". Esto ha sido posible "gracias a la valía de Josep Anglada y quien niegue esta evidencia es deshonesto o inepto".

Por su parte, Josep Anglada manifestó ayer su confianza en la honradez, lealtad y aptitud filosófica, teórica y doctrinal de Jaume Farrerons, que ha quedado acreditada, dice, al largo de los años: "no es tan fácil encontrar funcionarios que hayan sacrificado un puesto de trabajo fijo y seguro por defender el cumplimiento de la legalidad en la administración autonómica de la Generalitat". Si todos hubieran hecho lo mismo, argumenta Anglada, "ahora no padeceríamos la auténtica plaga de corrupción que corroe y arruina por dentro las instituciones de este país". Se habla de la gente que ha abandonado PxC, sin embargo, concluye el presidente, "espero que ahora los diarios hablen también de la gente, no poco significativa, que vuelve".

Jaume Farrerons se licenció en filosofía por la Universitat de Barcelona el año 1995, obtuvo el año 2007 el certificado de suficiencia investigadora y prepara una tesis doctoral sobre la fundamentación ontológica del nacionalismo identitario. Desde el año 2002 ha publicado estudios de filosofía en diversas revistas especializadas de reconocido prestigio, participando habitualmente en los Coloquios Filosóficos de Vic y en el Congreso Catalán de Filosofía. Es, además, el autor de dos libros. También ha colaborado en la prensa catalana (Diari de Girona, Avui) y estatal (El Mundo) con artículos de opinión sobre temas políticos y penitenciarios. Este año, Farrerons ha presentado en Vic una comunicación sobre la legitimación filosófica del Estado.

 

La banda de Robert Hernando suprimeix aquest bloc

Robert Hernando, secretari general de PxC.











El consell executiu il·legal que, vulnerant els Estatuts del partit, va destituir Josep Anglada el passat 8 de febrer, ha desvinculat aquest bloc de la pàgina web oficial de PxC després que, en un article sobre Marine Le Pen, expliquéssim aquí sense embuts la nostra postura pel que fa a la crisi. A saber: la mentida és una pandèmia política que ha acabat per deslegitimar les institucions democràtiques occidentals. 

Ni una paraula dèiem sobre Hernando i la seva "banda" d'amotinats, però sembla evident que els suposats defensors del "nou estil" de fer política a la PxC s'han sentit al·ludits. El motiu? Perquè són uns mentiders i ells mateixos ho saben millor que ningú.

Doncs, com demostraré en els propers dies, és una realitat incontestable que un grup d'espavilats està intentant enganyar els afiliats i votants de PxC per tal d'eludir les seves pròpies responsabilitats en la gestió de l'organització.

PROU DE MANIPULACIONS VERGONYOSES

Fa un mes que demano per canal intern i sense fer cap soroll la dimissió dels "colpistes". No em responen. Ara que aquests suposats herois de la legalitat, la transparència i la democràcia han actuat de la mateixa manera que aquell a qui tant critiquen, és a dir, sense donar explicacions ni justificar llurs actes i com si la PxC fos la seva finca privada, ja no tinc cap motiu per no publicar obertament les meves opinions al respecte.

La PxC ha de celebrar un congrés assembleari de refundació a fi i efecte d'esbombar tot l'escàndol i netejar la seva pròpia imatge pública des de les bases. Els membres del partit, tothom, tenim dret de ser-ne informats, deliberar i decidir. Tanmateix, caldrà presentar les proves de les acusacions, tot respectant el dret de defensa i les normes estatutàries, la qual cosa inclou una estricta protecció de la legalitat. Únicament així restarà en evidència, si més no, el veritable paper del consell executiu -i no sols del president- en l'actual desastre.

Utilitzar Josep Anglada com a cap de turc, únic culpable de tot, per a salvar-se del naufragi, conservar càrrecs i assegurar-se'n les remuneracions, és un engany i una burla als més de 1600 afiliats i als 60.000 votants de Plataforma per Catalunya.

DIMISSIÓ DEL CONSELL EXECUTIU!!!

CONGRÉS ASSEMBLEARI EXTRAORDINARI JA!!!

SALVEM LA PXC!!!

Jaume Farrerons
Afiliat a PxC
Corrent Intern de Refundació Democràtica
Figueres, 19 de març de 2014

 

Marine Le Pen palesa les mentides del sistema oligàrquic

La periodista Ana Pastor ha de mentir de forma descarada i vergonyosa per a poder sortir-se'n de les encertades rèpliques de Marine Le Pen. La molt falsa locutora de "La Sexta" afirma que ha acollit immigrants a casa seva! Grandíssima hipòcrita! Tot el nostre recolzament a la dirigent del Front Nacional. De persones com Le Pen, i no d'impostors professionals ben nodrits pel sistema oligàrquic, depèn la supervivència demogràfica, econòmica i cultural del nostre continent.

Endavant, Marine!

Jaume Farrerons

LA MENTIDA.

AQUESTA GRAN PANDÈMIA QUE CORROU LES ENTRANYES DE LES INSTITUCIONS DEMOCRÀTIQUES.

ENGANYAR I MANIPULAR LA GENT DEL POBLE: EL PECAT CONTRA L'ESPERIT SANT DE TOTA ACTIVITAT PÚBLICA O POLÍTICA.

Article força il·lustratiu d'en Fernando Sánchez Dragó:

"LA OBLIGÓ, DEMUDADA Y DESNUDADA, A MENTIR"

http://www.elmundo.es/opinion/2014/03/17/53262a3de2704e6e108b457c.html

ASI NUNCA veo la tele, lo que significa que a veces, en momentos tontos, la enciendo, aunque lo haga con la misma indiferencia con la que hurga en su nariz el conductor del coche detenido en un semáforo. Hace quince días, ya en la cama, la encendí y me topé, ¡oh, prodigio!, con una entrevista de alto voltaje. Donde menos se piensa... Ana Pastor, excelente periodista con nombre de ministra de Rajoy, que nunca sonríe y trata a sus entrevistados, si no son de izquierdas, como los sargentos a los reclutas, estaba toreando un miura rubio que se dirigía a ella llamándola Madame, con exquisita educación francesa, pero que a pesar de ello le dio una tanda de revolcones, le rasgó la taleguilla y la obligó, demudada y desnudada, a mentir.
Ese toro de briosa embestida era Marine Le Pen. Se entiende que crezcan hora a hora sus posibilidades de llegar a ser la próxima inquilina del Elíseo. Los 'progres' de derechas y de izquierdas, agarrados todos a las faldas de mamá Europa y amorrados a la flácida teta del Estado de bienestar, la tildan de fascista, pero ese adjetivo, otrora infamante y tan manoseado hoy por quienes no tienen más argumento que el de las etiquetas, empieza a ser sinónimo de sentido común: el que se puso de manifiesto en todo lo que dijo, con dignidad, claridad e inteligencia, la entrevistada.
Es curioso que acusen de fascismo a quien quiere evitar que éste se adueñe otra vez de Europa, pues la creciente cólera popular que la inmigración suscita y a la que ella desea poner freno es el caldo de cultivo y el caballo de Troya de la ideología citada. Manifestó Marine Le Pen su decepción y su asombro ante la triste evidencia de que no exista en España, a diferencia de lo que sucede en el resto de Europa, ni un solo grupo de ideas afines a la de su partido. Cierto es. Grupos, señora, que lo sean de peso, no los hay, por cobardía, egoísmo y secuelas póstumas de la lucha antifranquista, pero hay individuos. Yo, por ejemplo, y algunos más. Al día siguiente de emitirse la entrevista me telefoneó una persona muy conocida, mucho, y muy de izquierdas, para decirme lo mismo que le estoy diciendo. Su nombre levantaría ampollas. Delo él a conocer, si lo estima oportuno. Yo, que no soy hombre de partido ni de ideologías, sólo hablo en nombre propio. Aquí me tiene. Aunque no puedo votar en Francia, Madame, ahí va mi voto, por inútil que éste sea. Me ha convencido. ¡Fuerza y honor! De ambos anda usted sobrada.

 

El gir social de la PxC dos anys després (2). El poble treballador de La Marca Hispànica

Els valors tràgics i heroics que nodreixen Hispània.




















Els catalans no freturem de l'idioma castellà per a certificar la nostra condició hispànica, la hi encarnarem de bell antuvi molt abans que Castella existís com a regne.

No som "catalans i espanyols" a tall de còctel: vàrem esdevenir espanyols perquè érem catalans i en qualitat de tals, sense necessitat d'afegits, mescles, "enriquiments" o "aportacions" procedents del centre de la península ibèrica.

Espanya versus España: revolució democràtica, social i nacional

Nosaltres, a diferència de Madrid, fòrem fidels a les Espanyes mentre "la capital" enterrava el seu esperit originari per a castellanitzar-lo segons el model d'Estat d'un país, França, que no havia deixat de lluitar contra nosaltres al llarg de dos segles de guerres europees. Una llengua=una nació=un estat: aquesta va ser la primerenca doctrina política uniformitzadora on es cogué el fenomen independentista de l'esdevenidor: 

http://sauce.pntic.mec.es/~prul0001/Textos/Texto%201%20tema%20VII.pdf

El conegut text és de 1624.

Els revoltats catalans mai no apel·len a una situació nova, sinó a una auctoritas i una voluntat constituents, a un "concepte".

El doble caràcter, alhora popular i hispànic, de Catalunya, explica també que la senyera, per ella mateixa i a banda de cap símbol borbònic, representi la nostra única insígnia. Dit breument: Catalunya és hispànica contra la Casa Reial francesa, la qual, no casualment, encarna la clau de volta de l'aparell estatal espanyol en el corrupte i decadent "Reino de España".

La negació de la nació que actualment la majoria dels ciutadans espanyols -treballadors espoliats, humiliats i enganyats- poden vivenciar dolorosament en la seva realitat quotidiana, s'anomena "Reino de España". La política d'immigració i la política laboral de Rajoy, el valido oligàrquic, seleccionen les mateixes víctimes de sempre: la gent "sense importància". 

La Marca Hispànica contra el putrefacte "Reino de España"

Aquest estat i règim -el Reino de España- no són els nostres! Les oligarquies de Madrid i Barcelona, idèntiques, simètriques, defensen interessos antinacionals hostils al poble hispànic, a la Marca Hispànica, l'únic significat vertader i respectable de "Catalunya". I això es parli el que es parli (català o castellà o portuguès o basc) arreu del territori ibèric.  

El català és llengua hispànica per dret i sols una vergonyosa història -confegida sota el motlle dels Borbons- ha pogut estrangeritzar-la; conspiració de centralisme i enculturació forçada -violenta en molts casos-, una directriu política secular redueix Espanya a Castella i a l'idioma castellà. Únicament aquesta impostura i la derrota militar sembla obligar-nos a la coactiva i indignant obligació de juxtaposar elements culturals castellans als nostres propis en tant que "prova de descàrrec", gairebé policial, de què "també" som espanyols "afectes" al monarca-usurpador.

Els qui identifiquen "España" amb la llengua castellana no poden, emperò, retreure als nacionalistes catalans que, a partir de la catalana, vulguin construir una nació i un estat anomenat Catalunya o, fins i tot, Països Catalans. 

L'argument és, no obstant, reversible: els suposats catalanistes actuals (mai no els fundadors històrics del catalanisme), resulten al capdavall deutors de les mateixes idees polítiques que els nacionalistes centralistes espanyols.

Una llengua=una nació=un estat. Compte-Duc dixit.

Factum escandalós minimitzat pels retòrics del "dret a decidir". Aitals separatistes, efectivament, són els més interessats a concebre el castellà en termes de "llengua espanyola", com si el basc o el gallec no fossin per a nosaltres idiomes també espanyols. Tot plegat ho han aprés, unionistes i separatistes, C's i CUP, de la mateixa matriu ideològica aliena a Espanya i a Catalunya: la borbònica, jacobina i cartesiana, anti-espanyola de soca-rel, que el Compte-Duc volgué desenrotllar ja a les acaballes dels Àustries... Projecte que l'oligarquia dels burgesos "honrats" replicà bo i aliant-se amb els Borbons... 

Les oligarquies regionals volen ocultar certes evidències històriques escandaloses a llurs seguidors a fi i efecte d'enceguir-los amb el ressentiment polític i la repel·lència ètnica.

La traïció, que comença ben aviat en la història nacional moderna d'Espanya -i és també, per necessitat, ofensa a Catalunya-, atorga durant el segle XX el paper de conjurats a tots dos bàndols en conflicte. Ambdues faccions tribals insulten Hispània.

Les espanyolíssimes persones que, procedents d'altres llocs de l'Estat borbònic, senten repulsió envers el català, són ells mateixos -sense saber-ho tal vegada- els primers enemics encoberts d'aquesta presumpta Espanya que tant malden a reivindicar enguany els comediants constitucionalistes. Precisament perquè oblidaren que la comunitat hispànica és anterior a Espanya i que "Espanya" sols pogué aspirar a erigir-se en projecte polític modern sobre els fonaments d'un fenomen comunitari previ anomenat Hispània; que Espanya ha fracassat fins ara com a nació a causa d'aquesta desmemòria, la qual es transformà en franca sedició cortesana madrilenya des de l'època del Compte-Duc d'Olivares. Maquinació absolutista i finalment maçònica "liberal" que, ben cert, provoca la reacció, igualment il·legítima però ja força tardana a nivell popular, del secessionisme contemporani. Tanmateix, de quina faisó qualificar la "revolució burgesa" de 1461, promoguda en nom de "Catalunya" per la més repugnant oligarquia financera local (la Biga) contra els interessos lleialistes del poble treballador (representats pel sindicat buscaire de Barcelona i els remences)?

Què significa "el poble hispànic"? Aquesta és una qüestió ocultada pels interessos bastards compartits per centralistes i secessionistes.

Gir social i "comunitat nacional hispànica"
 

Cal arribar, per tant, fins a les darreres conseqüències en el procés de gir social de la PxC.

La comunitat nacional hispànica identifica el fonament comú tant de Catalunya quant d'Espanya.

Som i seguim sent hispànics ara mateix en els carrers de les ciutats i viles catalanes; ho érem abans que mai no fóssim catalans o espanyols, però aquesta condició, lluny de pertànyer al "passat",  sustenta la convivència de milions de ciutadans malgrat la criminal irresponsabilitat dels polítics separatistes de la Generalitat de Catalunya. Hispànics som en la mesura que existim com a poble i compartim un sistema de valors que és la condició de possibilitat de tota vertadera nació, forjada en el combat contra els moros per la llibertat i la sobirania pàtria; aquest ésser propi de caràcter ètic precedeix tota condició d'usuaris d'una determinada llengua. 

El mot "Hispània" esmenta un concepte espiritual; "Ibèria", una realitat ètnica i geogràfica qualsevol. Quina és la identitat dels catalans?

L'autoconsciència del poble hispànic s'haurà de desvetllar primer a Catalunya, vet aquí la nostra identitat. La identitat no és una substància, sinó un procés. I això no per pura casualitat o per la vanitat de qui, català, així ho afirmi, sinó perquè castellanoparlants i catalanoparlants, reculats de sobte a l'estadi de les identitats tribals ibèriques prehispàniques, només poden guarir la induïda esquizofrènia cultural i moral d'aquest país tot experimentant la Marca Hispànica com a comunitat recuperada que dimana de determinats valors ètics. Aquesta experiència comunitària ha d'arribar a la resta d'Espanya en forma de poble hispànic mobilitzat que lluita per la seva dignitat davant l'agressió despietada dels mercats mundials apàtrides. El sentiment comunitari i heroic hispànic nascut a Catalunya haurà de refundar Espanya i, en definitiva, Europa i la resta de pobles de la família hispana.

La nostra Comunitat Nacional, el poble hispànic lliure i sobirà, és allò que vol encoratjar el gir social de la PxC. No es tracta de l'estratègia de cert partit polític a la cacera de vots, sinó de la fita sagrada d'un moviment político-cultural catalanista que aspira a fixar els fonaments morals de Catalunya davant la destrucció a què l'han condemnada els polítics professionals, els banquers, els membres -en general- de la society cosmopolita i mundialista; segments socials elitistes que, en definitiva, obeeixen al mandat d'una cosa essencialment maligna: l'oligarquia planetària del capitalisme financer, el qual representa, punt per punt, la subversió de la nostra pàtria , però també de totes les genuïnes pàtries oriündes de la civilització occidental.

Jaume Farrerons
Secretari d'Estudis i Programes
Plataforma per Catalunya
Figueres, La Marca Hispànica
25 de desembre de 2013

 

El gir social de la PxC dos anys després (1). Necessitat d'impulsar el gir

La senyera és ja, més encara després del seu abandó pels seguidors de l'estelada, una bandera hispànica; els catalans no en necessitem cap més.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Davant la dubtosa actuació dels regidors de Manlleu, que canvien causalment de jaqueta quan les enquestes ja li donen 19 parlamentaris a C´s, voldria recordar aquí el comunicat que Plataforma per Catalunya va fer públic el 13 de febrer de 2011:

PxC orientarà la seva estratègia a la defensa dels sectors del país que pertanyen a “l'esquerra sociològica” i que han vist com els partits parlamentaris de l'esquerra política fan el joc al neoliberalisme i a la globalització en nom d'un pretès “progressisme”, amb la seva política de “portes obertes” cap a la immigració.

 

Tots hem de ser conscients que el futur de la PxC com a projecte polític i de Catalunya en tant que comunitat i identitat cultural depèn de la realització efectiva de l'esmentat gir social.

Els partits del dret a decidir i els partits constitucionalistes s'han posat, en secret i amb traïdoria, d'acord en una sola cosa, la més important, emperò, per a nosaltres: amagar a la majoria dels treballadors catalans, mitjançant flamarades i teatralitzacions suposadament patriòtiques, la inexorable agenda de les polítiques vigents, que convertirà l'Europa mediterrània, dintre de 10 anys a tot estirar, en un erm post industrial i post identitari.

Així, mentre el poble es distreu amb aquesta "guerra de les banderes" que no resoldrà, en cap cas, a les famílies, el problema vital de la seva situació laboral i d'habitatge, tant la CUP com Ciutadans (els dos extrems visibles de l'escenificació) coincideixen a silenciar que les polítiques de fluxos migratoris (immigració massiva descontrolada) i les polítiques de retallades, desregulacions, privatitzacions i deslocalitzacions -per no parlar de la corrupció-, són dues cares de la mateixa moneda: el neoliberalisme.

Sí. També les "portes obertes" als immigrants, sense límits ni mesura, són capitalisme de la pitjor espècie, cosa que els fariseus progres de la CUP acostumen a dissimular! El frau als catalans, d'una banda (separatistes) i de l'altra (constitucionalistes), és tan immens com criminal.

Plataforma per Catalunya ha de definir el seu perfil polític donant una passa endavant en la línia que es va marcar el 13 de febrer de 2011. El nostre enemic és el règim corrupte que ha venut el país al capital, ja sigui amb les polítiques d'endeutament i reforma laboral salvatge, ja amb les polítiques d'immigració (mà d'obra barata) que van conduir al desastre actual dels 6 milions d'aturats.

Contra aquesta alta traïció a Catalunya no es combat amb un canvi de govern, sinó amb un canvi de règim.

Ja ho ha dit el president Anglada en un recent comunicat de premsa: ni dret a decidir, ni Constitució! El poble autòcton de Catalunya, i per tant l'empara social dels treballadors, les famílies, la gent concreta, és la nació, no n'hi ha cap altra. I aquesta nació roman hispànica des de la seva fundació històrica.

El terme Marca Hispànica assenyala l'esmentada realitat, incontestable malgrat totes les falsificacions de separatistes i separadors. O ara, o mai.

Artur Mas: mentider, lladre i
traïdor oligàrquic. 

La divisió moral i cívica dels treballadors catalans

 

La destrucció de la comunitat catalana, és a dir, la divisió separarista dels treballadors catalans en dos bàndols (nacionalistes i no-nacionalistes) resta al capdavall agreujada pel constitucionalisme de Ciutadans i el PP, perquè el descrèdit de les institucions democràtiques no és sols cosa de Catalunya, sinó també de Madrid.

 

L'escandalosa descomposició de tota ètica cívica, de tota decència política, ha tingut diferents protagonistes: CiU, però també PP i PSOE; Barcelona, però també la capital d'Espanya; la dreta, però també la suposada esquerra (sistèmica) al servei dels mateixos amos neoliberals.

 

La ferum de merda arriba fins a la Casa Real, tan lloada pels hipòcrites "constitucionalistes"! Cada cop que C's-PP responen a les maniobres sedicioses i delictives d'Artur Mas amb una pudenta imatge de la Carta Magna, fabriquen nou de trinca un independentista rabiós. Perquè avui, a Catalunya, la Carta Magna té noms i cognoms: Bárcenas, Urdangarin, infanta Cristina.

 

Que el senyor Albert Rivera expliqui als seus afiliats i als castellanoparlants de Catalunya la sempre ocultada veritat de C's: un muntatge de trepadors sense escrúpols que rebutja tota forma de nacionalisme, també el nacionalisme espanyol! I en nom de què, senyor Rivera? En nom del liberalisme dels mercats financers, la gran arma capitalista i sionista contra la identitat dels pobles del món (inclòs el poble hispànic). Perquè "constitucionalisme no nacionalista" significa exactament això: màniga ampla per al capital especulatiu parasitari en perjudici dels treballadors de totes les nacions.

Sembla que els suposats "patriotes" espanyols de Manlleu que ara marxen de PxC buscant un sou més sucós a Ciutadans han escollit molt bé on rauen: a una lògia apàtrida, favorable a les polítiques globalistes de fluxos migratoris; beneficiària dels mateixos privilegis que la resta de la "casta" allà on C's ha tocat poder; còmplice de totes les canallades impulsades des de Wall Street i aplicades, a la Unió Europea, per la maleïda i ben coneguda troica de banquers.

 

Cal un patriotisme social que digui "prou" al separatisme i a la fractura ètnica de Catalunya, però que també digui "prou" al putrefacte País de Rajoy. Un patriotisme social que lluiti per al futur dels treballadors autòctons, sense exclusions. Un patriotisme social capaç de promoure el marc democràtic comú engegat l'any 1978 i enguany obsolet en la seva formulació actual, residual.

 

Aquest projecte, tanmateix, no passa necessàriament per la monarquia, però sí, i forçosament, pel conjunt de la comunitat hispànica. Ha de ser un pensament catalanista lleial encunyat a foc viu per superar la crisi institucional, econòmica i moral del "Reino de España", no per destruir i enfrontar faccions ètniques del poble treballador hispànic en el moment en què més unit ha de romandre front la doble agressió (interna) del neoliberalisme sionista i (externa) de l'islamisme radical.

 

Els qui enguany, des de determinats partits polítics, aixequen les banderes (España o Catalunya) són, paradoxalment, els primers i més obscens traïdors a la nació. No importa el bàndol, tots plegats utilitzen aquests "draps" -que ells menystenen en el fons- al servei d'inconfessables impostures crematístiques. Els no-nacionalistes (Ciutadans, PP) reconeixen a contracor que res tenen a veure amb sentiments o posicions intel·lectuals patriòtiques espanyoles; els nacionalistes burgesos (CiU) i els seus còmplices (ERC) saben igualment prou bé de quina manera repulsiva embolcallen llurs privilegis i negocis il·legals amb la senyera (o l'estelada); tot el procés independentista a casa nostra ha començat com una sobtada fugida endavant de l'oligarquia local catalana, amenaçada per desenes de processos judicials; cop d'Estat consentit, no obstant, per una altra oligarquia, la madrilenya, covarda, podrida i incapaç de reaccionar perquè té tants o més escàndols encara a tapar que la mateixa Generalitat pujolista.

Al poble que el follin.

Els radicals independentistes, els marxistes de la CUP o ICV, són tan "patriotes" que voldrien veure el seu "estimat" país convertit en una colònia africana; defensen així el mestissatge actiu quant sacrifici ritual a la dogmàtica liberal encara que aquesta concessió ideològica a Sió comporti la nostra desaparició com a poble. Catalunya esdevinguda una branca de l'entramat abertzale, de Wall Street o de Tel Aviv... Aquests són els suposats nacionalistes o constitucionalistes o progressistes que es passegen somrients pel Parlament de Catalunya! De patriota, no en trobareu cap ni un. De socialista, menys encara que zero. Ciutadans, convergents, CUP, ni, per suposat, el PP, no tenen idea de cap mena de nacionalisme real, català o espanyol. I són tots -també el PSC- titelles de l'oligarquia financera, per tant, enemics del poble i antisocialistes de soca-rel.

 

Prou de banderes, impostors! 

 

Tots abusen de "la pàtria" per a alguna cosa que la pàtria, és a dir, el poble treballador autòcton, no és. I pitjor encara, contra la pàtria i amb l'expressa o tàcita finalitat de liquidar-la i liquidar-nos el més aviat possible dins els engranatges del capital mundialista o de l'internacionalisme multiculturalista progre.

 

Sols la Plataforma per Catalunya representa l'autèntic compromís amb la gent del país. I els militants de la PxC hem d'estar a l'alçada d'aquest compromís o marxar per la mateixa porta que els regidors trànsfugues de Manlleu.

 

Visca Catalunya!

 

Jaume Farrerons

Secretari d'Estudis i Programes
Plataforma per Catalunya

Figueres, La Marca Hispànica
22 de desembre de 2013

COMUNICAT DE PREMSA DE PLATAFORMA PER CATALUNYA (PxC) 

El present comunicat fa públic el procés de reflexió engegat a la sina de Plataforma per Catalunya (PxC) ara fa aproximadament un any arran de l’inici de la crisi econòmica. Com a conclusió d’aquest debat intern, PxC, ja va presentar per a les eleccions autonòmiques un programa electoral amb una forta crítica al model econòmic liberal, a la globalització i en defensa dels drets socials dels treballadors catalans.

PxC vol afirmar la seva determinació d'aprofundir en aquesta línia ideològica i estratègica. Aquesta formació manté el seu caràcter transversal i la defensa de tots els sectors de la nostra societat entesa com a comunitat popular i identitària, però reforçarà cada cop més la defensa política dels interessos morals i materials dels treballadors del país, principals perjudicats per l’actual política d’immigració. PxC orientarà la seva estratègia a la defensa dels sectors del país que pertanyen a “l'esquerra sociològica” i que han vist com els partits parlamentaris de l'esquerra política, fan el joc al neoliberalisme i a la globalització en nom d'un pretès “progressisme”, amb la seva política de “portes obertes” cap a la immigració. Aquesta falsa esquerra promou el benefici del gran capital i la caiguda del valor de la mà d'obra, mitjançant l’admissió d'immigrants que realitzen determinats treballs a meitat de preu que nosaltres els autòctons, posant així en greu perill els drets socials adquirits pels treballadors catalans.

Atès que el nostre compromís no és purament verbal, el nou “gir social de PxC”, es concretarà en la publicació d’un manifest que serà presentat en el proper Congrés que celebrarà el partit el 27 de març d’enguany .

El president de PxC, Josep Anglada, ha insistit en “la necessitat de denunciar els efectes desastrosos que la immigració té sobre la nostra societat i els efectes destructius de la deslocalització industrial i l’ultraliberalisme sobre la nostra economia productiva, en aquest sentit es denunciarà obertament a la casta de polítics professionals que ens explota en benefici del gran capitalisme financer internacional. Tots dos fenòmens tenen el seu origen en el que avui es diu la Globalització. Com la resta de formacions identitàries europees, PxC incorporarà cada vegada més una crítica al procés deslocalitzador i advocarà per una defensa contundent dels drets socials dels sectors més desfavorits de la societat catalana: les principals víctimes de la immigració, la deslocalització i de l’ultraliberalisme mundialista”.

PxC 
Vic, 13 de febrer de 2011 

 

Decàleg contra el catalanisme oligàrquic

LA MARCA HISPÀNICA I LA NACIONALITAT HISPÀNICA

EN DEFENSA DEL POBLE CATALÀ VERITABLEMENT EXISTENT

1/ Catalunya roman governada i controlada des de fa 30 anys per una oligarquia local apàtrida. Aquesta realitat sociològica és transversal als partits polítics i només adora un déu: el diner. L'anomenada casta funciona, de fet, com una màfia al servei de negocis privats, però també de poders financers oligàrquics de caràcter transnacional, estranger, neoliberal i mundialista. Són falsos nacionalistes que exploten els sentiments de la gent catalana per omplir-se les butxaques. No estimen Catalunya i encarnen una autèntica lacra que vampiritza les energies del país, fins al punt de conduir-lo a la ruïna. Cal concebre l’estament institucional catalanista actual en termes d’un bloc compacte, més enllà de dretes i esquerres, les CUP incloses, que identifica de forma inequívoca l’enemic social i polític del poble treballador català.

2/ Independència significaria, actualment, més impunitat per a les dues-centes famílies oligàrquiques que usurpen les institucions i enclavaments de la societat catalana, tot manipulant-les en benefici propi. Hem de rebutjar la independència no per un patètic espanyolisme d'extrema dreta, sinó perquè ens hi va la vida com a persones, ciutadans i treballadors catalans.  Promourem sense treva una nacionalitat hispànica, socialista, patriòtica i democràtica, on totes les cultures i llengües de la península Ibèrica hi puguin conviure en llibertat i igualtat.

3/ Sobirania equival, enguany, a augmentar l’opressió que ja pateix el poble català. L’ofensiva contra el catalanisme oligàrquic ha de ser entesa com una lluita per la llibertat dels treballadors, no com la defensa d’un altre nacionalisme oposat al català, perquè confrontar Catalunya i Espanya en el mateix nivell simbòlic reforça el llenguatge manipulador de l’oligarquia. És menester no confondre aquesta nostrada posició amb la dels anomenats “no nacionalistes”, que condemnen el nacionalisme com a tal, espanyol o català, des de doctrines liberals, capitalistes i cosmopolites. Les mateixes que, no obstant, fan possible l’existència arreu d’oligarquies financeres idèntiques a la catalana, fins i tot allà on ha desaparegut fa temps qualsevol mena de sentiment patriòtic.  Impostura dretanista que ha de ser combatuda com si es tractés de la pesta bubònica, perquè justifica la reacció oligàrquica local, tot atorgant-li de prestat coloracions progressistes. Per a combatre eficaçment el separatisme oligàrquic, el maldestre i barroer espanyolisme liberal-conservador ha de desaparèixer de la nostra terra. Els catalans no guanyaríem res passant a dependre d’una altra oligarquia, tan corrupta com la pujolista, a saber, l’espanyola, representada pel Partit Popular de Bárcenas. El nostre deure: refundar l'Estat hispànic des de Catalunya.

4/ Catalunya no és una abstracció simbòlica, sinó, en primer lloc, el poble català i, per tant, el conjunt de persones concretes que a hores d'ara pateixen l’arrogància i els abusos del règim oligàrquico-familiar. Hem d’alliberar-nos intel·lectualment de les trampes sentimentals, nodrides per l’odi a la Comunitat Hispànica, amb què l’oligarquia pseudo catalanista intenta manipular els catalans. I hem d’actuar reclamant sempre, front les extorsions de l’entramat mafiós pujolista, la no-violència i el rigorós compliment de la llei.

5/ El “catalanisme d’esquerres”actual representa una mera ficció del dispositiu transversal: tots plegats sense excepció formen part de l’oligarquia o en volen formar part. Actualment és ja una necessitat històrica inajornable construir a Catalunya el veritable partit dels treballadors catalans, hostil tant a l’independentisme totalitari (marxista-leninista) quant a les ofertes enverinades de la dreta tradicional amb què s’ha comprat, literalment parlant, les centrals sindicals.

6/ La història del catalanisme vigent està tacada per crims immensos que ens volen ocultar evacuant com a núvol de gas la imatge de la famosa “memòria històrica”. L’aclaparadora veritat és que sota el govern de Lluís Companys (ERC) com a president de la Generalitat, més de 8000 catalans foren torturats i assassinats en “txeques” (cambres de suplici) muntades per la CNT o per partits i sindicats que fa pocs anys confegiren l’anomenat govern tripartit. El tipus de “catalanisme” que els pseudo "nacionalistes" marxista-leninistes van aleshores representar té la seva reedició actual en els grupuscles al voltant de la dissolta Terra Lliure, els quals han renunciat a la violència sols de forma tàctica, de manera que potser tornin a utilitzar-la quan la considerin rendible des del punt de vista de llurs objectius autoritaris. Hem de lluitar per a recuperar l’autèntica memòria històrica, la qual posa en evidència les arrels franquistes de l’oligarquia conservadora pujolista i el seu pacte traïdor de darrera hora amb un “antifeixisme català” carnisser encunyat a la farga de Stalin. 

7/ La major part dels actuals dirigents d’ERC provenen d’organitzacions marxista-leninistes i pro-abertzales. Cal esbombar els lligams ideològics silenciats entre el catalanisme oligàrquic i la violència terrorista, la pressió, l’amenaça, l’extorsió i el xantatge inherents a un independentisme hereu del tret al clatell, el gulag i la txeca.

8/ El catalanisme oligàrquic conservador és, en general, racista i filosionista (enlluernat pel model israelià de l'extrema dreta jueva), promou unes excel·lents relacions amb el nacionalisme basc de Sabino Arana —la doctrina del qual ha estat elogiada per tot l’entorn “catalanista” malgrat ser explícitament anticatalana— i va demanar, no ho oblidem, oferir “diàleg” a una banda de criminals amb més de mil víctimes a les seves espatlles. Els ciutadans catalans decents tenim el deure de denunciar el racisme antiespanyol (anomenat "antifeixista") que sustenta de forma hipòcrita les reivindicacions de “llibertat” de l’oligarquia familiar, la qual és, en tots els aspectes, reaccionària, corrupta, incompetent, criminal i contrària als interessos d’una vertadera democràcia popular participativa.

9/ L’independentisme radical, inspirat en models leninistes i comunistes totalitaris, no ha dubtat mai a vincular-se obertament als assassins etarres —la pràctica neotxequista dels quals, qualificada de "neteja ètnica", és sobrerament coneguda a Euskadi—, i ha gaudit des de la transició de la complicitat del catalanisme “moderat” per a encobrir l’existència a Catalunya d’un nucli fanàtic de tronats que conspira amb l’única finalitat de Espanya. És necessari palesar les connexions mafioses que trenquen els esquemes de comprensió i interpretació automàtics basats en la dualitat dretes/esquerres, bo i denunciant el catalanisme oligàrquic com una immensa organització criminal que vulnera la llei de manera sistemàtica en tots els àmbits de la societat.

10/ L’anomenat front nacionalista (moderats + radicals) representaria un híbrid monstruós, repulsiu i abominable de corruptes, racistes i violents disposats a exercir la coacció contra tothom que sigui titllat de “feixista”, etiqueta que s’aplicarà als castellanoparlants i crítics de l’oligarquia familiar per a excloure’ls de la vida pública. Això ens portarà al capdavall a la guerra civil entre catalans. Cal conscienciar la majoria del poble català que el triomf de l’independentisme actual comporta una formidable amenaça a les llibertats civils i els drets socials i no, com se’ns vol fer creure des de TV3 i la resta de mitjans controlats pel poder oligàrquic, un avenç, progrés històric o utopia en algun sentit raonable de la paraula.

Jaume Farrerons

La Marca Hispànica

12 'octubre de 2013

NACIONALIDAD HISPÁNICA: EN DEFENSA DEL PUEBLO CATALÁN VERDADERAMENTE EXISTENTE

1/ Cataluña está gobernada y controlada por una oligarquía socioeconómica transversal a los partidos políticos y que funciona como una mafia. La casta oligárquica catalana es un bloque compacto que identifica nítidamente al enemigo político del pueblo catalán. El destino de los oligarcas sólo puede ser la cárcel y el deshonor político a perpetuidad.

2/ Independencia significaría, actualmente, más impunidad para las doscientas familias que usurpan las instituciones y enclaves de la sociedad catalana manipulándolas en beneficio propio. Debemos rechazar la independencia no por un folklórico “españolismo” de opereta, sino porque nos va la vida en ello como personas, ciudadanos y trabajadores catalanes. Promoveremos sin tregua una nacionalidad hispánica, unitaria, republicana, democrática y laica.

3/ El mito de la "soberanía catalana" equivale, hoy por hoy, a aumentar la opresión que ya padece el pueblo catalán. La ofensiva contra el catalanismo oligárquico tiene que ser concebida como una lucha por la libertad, no como la defensa de otro nacionalismo contrapuesto al catalán, porque al confrontar Cataluña y España en el mismo plano se refuerza el lenguaje propagandístico propio de la oligarquía. Semejante actitud no debe confundirse con la de los llamados no-nacionalistas, que condenan el nacionalismo español desde posiciones liberales, las mismas que hacen posible la existencia de oligarquías socioeconómicas similares a la catalana en todo el planeta. Tamaña impostura derechista debe ser combatida como si se tratara de la peste bubónica, porque justifica la reacción oligárquica autóctona, atribuyéndole de prestado tintes progresistas. Para combatir eficazmente el independentismo catalán, el torpe españolismo conservador debe desaparecer de nuestra comunidad autónoma. Los catalanes hispánicos no ganaríamos nada pasando a depender de otra oligarquía, tan corrupta como la montserratina, a saber, la española, representada por el Partido Popular. Otro tanto cabe afirmar del partido liberal-oligárquico español UPyD.

4/ Cataluña no es una abstracción simbólica, sino el conjunto de personas concretas que sufren la arrogancia y los abusos del régimen familiar. Tenemos que escapar de las trampas sentimentales, nutridas por el odio a España, con que la oligarquía independentista intenta manipular a los catalanes, y hemos de actuar reclamando siempre, frente a las extorsiones del entramado mafioso, el estricto cumplimiento de la ley.

5/ El catalanismo de izquierdas constituye una ficción del dispositivo transversal: todos forman parte de la oligarquía. Es ya una necesidad histórica inaplazable constituir en Cataluña una auténtica izquierda, liberada tanto del independentismo marxistoide cuanto de las hipotecas ideológicas cristiano-conservadoras cocinadas en Montserrat.

6/ La historia del nacionalismo catalán está plagada de crímenes inmensos que se nos quieren ocultar emitiendo como nube de gas la imagen de la famosa "memoria histórica" del franquismo. La clamorosa verdad ensordecida es que bajo el gobierno de Lluís Companys (ERC) como presidente de la Generalitat, más de 8300 personas fueron torturadas y asesinadas en "checas" (cámaras de suplicio) montadas por la CNT o por los partidos y sindicatos del tripartito. El tipo de nacionalismo, socialismo y sindicalismo que los nacionalistas de izquierdas representaron entonces tiene su reedición actual en grupúsculos entorno a la disuelta Terra Lliure, los cuales han renunciado a la violencia sólo de forma táctica, lo que no excluye que vuelvan a utilizarla cuando la consideren rentable desde el punto de vista de sus objetivos totalitarios. Debemos pugnar por recuperar la auténtica memoria histórica, la cual pone en evidencia los orígenes franquistas de la oligarquía y su pacto de última hora con un "antifascismo" carnicero acuñado en la fragua de Stalin.

7/ La mayor parte de los actuales dirigentes de ERC proceden de organizaciones marxista-leninistas e independentistas radicales abertzales. Hay que ventilar sin descanso los vínculos ocultos entre el catalanismo oligárquico y la violencia callejera, la presión, la amenaza, la extorsión y el chantaje a los ciudadanos, cuando no el terrorismo puro y duro, inherentes al independentismo.

8/ El nacionalismo catalán es, en general, subrepticiamente racista, mantiene excelentes relaciones con el nacionalismo vasco del antisemita católico Sabino Arana (cuya doctrina ha sido reconocida y elogiada por todo el entorno catalanista) y pidió ofrecer "diálogo" a una banda terrorista con más de un millar de víctimas a sus espaldas. Los ciudadanos catalanes debemos denunciar el solapado supremacismo racial que sustenta de forma hipócrita las reivindicaciones de "libertad" de la oligarquía catalana, la cual es, en todos los aspectos, reaccionaria y contraria a los intereses de una verdadera democracia.

9/ El independentismo radical, inspirado por modelos leninistas a la vez que jesuíticos, no ha dudado nunca en vincularse abiertamente a los genocidas etarras, cuya práctica neochequista de limpieza étnica en Euskadi es de sobra conocida, y ha disfrutado siempre de la complicidad del nacionalismo católico "moderado" para encubrir la existencia en Cataluña de un núcleo proetarra que trabaja con el único fin de destruir España. Tenemos que poner en evidencia las conexiones nacionalistas que rompen todos los esquemas de comprensión e interpretación automáticos basados en la dualidad derechas/izquierdas, denunciando el catalanismo oligárquico como una inmensa organización criminal que vulnera la ley de manera sistemática en todos los ámbitos de la sociedad.

y 10/ El frente nacionalista (moderados + radicales) representaría un híbrido monstruoso, repulsivo y abominable de corruptos, racistas y violentos dispuestos a ejercer la coacción contra aquéllos que sean tildados de "fascistas", etiqueta que se aplicará a todos los castellanohablantes y críticos del sistema para excluirlos de la vida pública e incluso profesional. Es necesario concienciar a la mayoría del pueblo catalán de que el triunfo de la oligarquía transversal, es decir, la independencia, representa una formidable amenaza a las libertades civiles y no, como se nos pretende hacer creer desde TV3 y los restantes medios de prensa controlados por la oligarquía, un avance, progreso histórico o utopía en algún sentido razonable de la palabra.

Jaume Farrerons

Figueres (La Marca Hispánica), 13 de julio de 2010

Presentació i finalitat de la bitàcola

Actualment ocupo el càrrec de Secretari d'Estudis i Programes de la PxC. Tanmateix, el bloc LA MARCA HISPÀNICA parlarà sols en nom meu i expressarà opinions particulars o idees manifestades a títol personal. Que aquestes opinions i idees siguin acceptades i assumides, o no, pel partit, és una qüestió que dependrà de moltes altres persones i, en primer lloc, dels òrgans competents.

Però en tot cas Plataforma per Catalunya és una organització transversal que accepta militants de totes les procedències ideològiques sempre que les ideologies en qüestió es subordinin: 1/ a tres valors ètics bàsics, a saber, la veritat, la justícia i la llibertat; 2/ a la Declaració Programàtica del partit (qui diu la DP diu també la resta de documents doctrinals i estratègics aprovats per l'organització).

Els esmentats valors confegeixen la identitat espiritual de Catalunya. De faisó que aquesta identitat sols es converteix en un valor en la mesura que condensa la síntesi axiològica de la cultura catalana.

Així que es pot ser catòlic conservador i membre de PxC, però també es pot ser socialdemòcrata i membre de la PxC, sempre amb les consideracions i limitacions lògiques exposades.

La PxC aspira a esdevenir un partit de govern. De manera que, de bell antuvi, palesà la vocació d'acollir al seu si totes les sensibilitats doctrinals, filosòfiques, religioses i polítiques del poble català. En conseqüència, haurà també de representar els milions de treballadors catalans que se senten d'esquerres, més encara quan són els principals perjudicats per l'actual política d'immigració.

D'esquerra nacional o socialista nacional democràtic

La nostra bitàcola aspira a convertir-se en un lloc de reflexió i debat per a tothom qui, des de posicions d'esquerres, rebutgi l'actual política d'immigració neoliberal (globalització); qui la experimenti com una agressió intolerable als interessos morals i materials dels treballadors autòctons, tot plegat en benefici del capital i, més en concret, de l'alta finança apàtrida que mou els fils de la política a escala mundial. La nostra perspectiva és així d'esquerres, però d'esquerra nacional democràtica. Defensem el dret a existir de totes les nacions. El nostre nacionalisme és filosòfic, no tribal o excloent, com afirmen que hauria de ser tot nacionalisme, per collons, els dogmàtics de l'ortodòxia econòmica liberal.

El nacionalista filosòfic és la persona més preparada emocionalment i intel·lectualment per a entendre el sentiment nacional d'altres pobles i respectar-lo.

El nacionalisme filosòfic constitueix així la base teòrica, espiritual i moral des de la qual podem construir una Europa nacionalista sense que això signifiqui tornar a les guerres inter-ètniques que van devastar el continent en el passat. Conflictes que es desencadenaren en nom del patriotisme, però que en realitat responien menys a la voluntat dels pobles, les nacions reals, que a la cobdícia i els interessos econòmics dels qui utilitzaren la nació per a llurs negocis privats.

Sóc i seré d'esquerra nacional perquè nació és sinònim de poble treballador. Quan algú parla de la nació com un concepte abstracte que caldria oposar al poble treballador, aleshores estem davant del burgès arquetípic que ha instrumentalitzat el sentiment nacional en profit de "l'individu", és a dir, del capital. Aquí a Catalunya en tenim molts, d'aquests poca-vergonyes (des de CiU a les CUP). En aquesta bitàcola intentarem desemmascarar-los.

Finalment, aclarir que LA MARCA HISPÀNICA no parlarà mai d'altres companys del partit si no és per a elogiar-los en honor a un mèrit objectiu. Ni tampoc parlarà d'assumptes interns, menys encara quan es tracti de pica-baralles personals. El nostre tema és el catalanisme, el nacionalisme, la filosofia i el rerefons doctrinal de la Declaració Programàtica de PxC, que vam redactar l'any 2002 i que ara intentarem interpretar aquí de manera sistemàtica fins que la necessària renovació doctrinal i la refundació catalanista del partit produeixi nous documents.

Salutacions cordials a tothom.

Visca Catalunya!

Jaume Farrerons
Secretari d'Estudis i Programes
Plataforma per Catalunya
25 d'octubre de 2013