Els valors tràgics i heroics que nodreixen Hispània. Els catalans no freturem de l'idioma castellà per a certificar la nostra condició hispànica, la hi encarnarem de bell antuvi molt abans que Castella existís com a regne.
No som "catalans i espanyols" a tall de còctel: vàrem esdevenir espanyols perquè érem catalans i en qualitat de tals, sense necessitat d'afegits, mescles, "enriquiments" o "aportacions" procedents del centre de la península ibèrica.
Espanya versus España: revolució democràtica, social i nacional
Nosaltres, a diferència de Madrid, fòrem fidels a les Espanyes mentre "la capital" enterrava el seu esperit originari per a castellanitzar-lo segons el model d'Estat d'un país, França, que no havia deixat de lluitar contra nosaltres al llarg de dos segles de guerres europees. Una llengua=una nació=un estat: aquesta va ser la primerenca doctrina política uniformitzadora on es cogué el fenomen independentista de l'esdevenidor:
http://sauce.pntic.mec.es/~prul0001/Textos/Texto%201%20tema%20VII.pdf
El conegut text és de 1624.
Els revoltats catalans mai no apel·len a una situació nova, sinó a una auctoritas i una voluntat constituents, a un "concepte".
El doble caràcter, alhora popular i hispànic, de Catalunya, explica també que la senyera, per ella mateixa i a banda de cap símbol borbònic, representi la nostra única insígnia. Dit breument: Catalunya és hispànica contra la Casa Reial francesa, la qual, no casualment, encarna la clau de volta de l'aparell estatal espanyol en el corrupte i decadent "Reino de España".
La negació de la nació que actualment la majoria dels ciutadans espanyols -treballadors espoliats, humiliats i enganyats- poden vivenciar dolorosament en la seva realitat quotidiana, s'anomena "Reino de España". La política d'immigració i la política laboral de Rajoy, el valido oligàrquic, seleccionen les mateixes víctimes de sempre: la gent "sense importància".
La Marca Hispànica contra el putrefacte "Reino de España"
Aquest estat i règim -el Reino de España- no són els nostres! Les oligarquies de Madrid i Barcelona, idèntiques, simètriques, defensen interessos antinacionals hostils al poble hispànic, a la Marca Hispànica, l'únic significat vertader i respectable de "Catalunya". I això es parli el que es parli (català o castellà o portuguès o basc) arreu del territori ibèric.
El català és llengua hispànica per dret i sols una vergonyosa història -confegida sota el motlle dels Borbons- ha pogut estrangeritzar-la; conspiració de centralisme i enculturació forçada -violenta en molts casos-, una directriu política secular redueix Espanya a Castella i a l'idioma castellà. Únicament aquesta impostura i la derrota militar sembla obligar-nos a la coactiva i indignant obligació de juxtaposar elements culturals castellans als nostres propis en tant que "prova de descàrrec", gairebé policial, de què "també" som espanyols "afectes" al monarca-usurpador.
Els qui identifiquen "España" amb la llengua castellana no poden, emperò, retreure als nacionalistes catalans que, a partir de la catalana, vulguin construir una nació i un estat anomenat Catalunya o, fins i tot, Països Catalans.
L'argument és, no obstant, reversible: els suposats catalanistes actuals (mai no els fundadors històrics del catalanisme), resulten al capdavall deutors de les mateixes idees polítiques que els nacionalistes centralistes espanyols.
Una llengua=una nació=un estat. Compte-Duc dixit.
Factum escandalós minimitzat pels retòrics del "dret a decidir". Aitals separatistes, efectivament, són els més interessats a concebre el castellà en termes de "llengua espanyola", com si el basc o el gallec no fossin per a nosaltres idiomes també espanyols. Tot plegat ho han aprés, unionistes i separatistes, C's i CUP, de la mateixa matriu ideològica aliena a Espanya i a Catalunya: la borbònica, jacobina i cartesiana, anti-espanyola de soca-rel, que el Compte-Duc volgué desenrotllar ja a les acaballes dels Àustries... Projecte que l'oligarquia dels burgesos "honrats" replicà bo i aliant-se amb els Borbons...
Les oligarquies regionals volen ocultar certes evidències històriques escandaloses a llurs seguidors a fi i efecte d'enceguir-los amb el ressentiment polític i la repel·lència ètnica.
La traïció, que comença ben aviat en la història nacional moderna d'Espanya -i és també, per necessitat, ofensa a Catalunya-, atorga durant el segle XX el paper de conjurats a tots dos bàndols en conflicte. Ambdues faccions tribals insulten Hispània.
Les espanyolíssimes persones que, procedents d'altres llocs de l'Estat borbònic, senten repulsió envers el català, són ells mateixos -sense saber-ho tal vegada- els primers enemics encoberts d'aquesta presumpta Espanya que tant malden a reivindicar enguany els comediants constitucionalistes. Precisament perquè oblidaren que la comunitat hispànica és anterior a Espanya i que "Espanya" sols pogué aspirar a erigir-se en projecte polític modern sobre els fonaments d'un fenomen comunitari previ anomenat Hispània; que Espanya ha fracassat fins ara com a nació a causa d'aquesta desmemòria, la qual es transformà en franca sedició cortesana madrilenya des de l'època del Compte-Duc d'Olivares. Maquinació absolutista i finalment maçònica "liberal" que, ben cert, provoca la reacció, igualment il·legítima però ja força tardana a nivell popular, del secessionisme contemporani. Tanmateix, de quina faisó qualificar la "revolució burgesa" de 1461, promoguda en nom de "Catalunya" per la més repugnant oligarquia financera local (la Biga) contra els interessos lleialistes del poble treballador (representats pel sindicat buscaire de Barcelona i els remences)?
Què significa "el poble hispànic"? Aquesta és una qüestió ocultada pels interessos bastards compartits per centralistes i secessionistes.
Gir social i "comunitat nacional hispànica"
Cal arribar, per tant, fins a les darreres conseqüències en el procés de gir social de la PxC.
La comunitat nacional hispànica identifica el fonament comú tant de Catalunya quant d'Espanya.
Som i seguim sent hispànics ara mateix en els carrers de les ciutats i viles catalanes; ho érem abans que mai no fóssim catalans o espanyols, però aquesta condició, lluny de pertànyer al "passat", sustenta la convivència de milions de ciutadans malgrat la criminal irresponsabilitat dels polítics separatistes de la Generalitat de Catalunya. Hispànics som en la mesura que existim com a poble i compartim un sistema de valors que és la condició de possibilitat de tota vertadera nació, forjada en el combat contra els moros per la llibertat i la sobirania pàtria; aquest ésser propi de caràcter ètic precedeix tota condició d'usuaris d'una determinada llengua.
El mot "Hispània" esmenta un concepte espiritual; "Ibèria", una realitat ètnica i geogràfica qualsevol. Quina és la identitat dels catalans?
L'autoconsciència del poble hispànic s'haurà de desvetllar primer a Catalunya, vet aquí la nostra identitat. La identitat no és una substància, sinó un procés. I això no per pura casualitat o per la vanitat de qui, català, així ho afirmi, sinó perquè castellanoparlants i catalanoparlants, reculats de sobte a l'estadi de les identitats tribals ibèriques prehispàniques, només poden guarir la induïda esquizofrènia cultural i moral d'aquest país tot experimentant la Marca Hispànica com a comunitat recuperada que dimana de determinats valors ètics. Aquesta experiència comunitària ha d'arribar a la resta d'Espanya en forma de poble hispànic mobilitzat que lluita per la seva dignitat davant l'agressió despietada dels mercats mundials apàtrides. El sentiment comunitari i heroic hispànic nascut a Catalunya haurà de refundar Espanya i, en definitiva, Europa i la resta de pobles de la família hispana.
La nostra Comunitat Nacional, el poble hispànic lliure i sobirà, és allò que vol encoratjar el gir social de la PxC. No es tracta de l'estratègia de cert partit polític a la cacera de vots, sinó de la fita sagrada d'un moviment político-cultural catalanista que aspira a fixar els fonaments morals de Catalunya davant la destrucció a què l'han condemnada els polítics professionals, els banquers, els membres -en general- de la society cosmopolita i mundialista; segments socials elitistes que, en definitiva, obeeixen al mandat d'una cosa essencialment maligna: l'oligarquia planetària del capitalisme financer, el qual representa, punt per punt, la subversió de la nostra pàtria , però també de totes les genuïnes pàtries oriündes de la civilització occidental.
Jaume Farrerons
Secretari d'Estudis i Programes
Plataforma per Catalunya
Figueres, La Marca Hispànica
25 de desembre de 2013
La comunitat nacional hispànica identifica el fonament comú tant de Catalunya quant d'Espanya.
Som i seguim sent hispànics ara mateix en els carrers de les ciutats i viles catalanes; ho érem abans que mai no fóssim catalans o espanyols, però aquesta condició, lluny de pertànyer al "passat", sustenta la convivència de milions de ciutadans malgrat la criminal irresponsabilitat dels polítics separatistes de la Generalitat de Catalunya. Hispànics som en la mesura que existim com a poble i compartim un sistema de valors que és la condició de possibilitat de tota vertadera nació, forjada en el combat contra els moros per la llibertat i la sobirania pàtria; aquest ésser propi de caràcter ètic precedeix tota condició d'usuaris d'una determinada llengua.
El mot "Hispània" esmenta un concepte espiritual; "Ibèria", una realitat ètnica i geogràfica qualsevol. Quina és la identitat dels catalans?
L'autoconsciència del poble hispànic s'haurà de desvetllar primer a Catalunya, vet aquí la nostra identitat. La identitat no és una substància, sinó un procés. I això no per pura casualitat o per la vanitat de qui, català, així ho afirmi, sinó perquè castellanoparlants i catalanoparlants, reculats de sobte a l'estadi de les identitats tribals ibèriques prehispàniques, només poden guarir la induïda esquizofrènia cultural i moral d'aquest país tot experimentant la Marca Hispànica com a comunitat recuperada que dimana de determinats valors ètics. Aquesta experiència comunitària ha d'arribar a la resta d'Espanya en forma de poble hispànic mobilitzat que lluita per la seva dignitat davant l'agressió despietada dels mercats mundials apàtrides. El sentiment comunitari i heroic hispànic nascut a Catalunya haurà de refundar Espanya i, en definitiva, Europa i la resta de pobles de la família hispana.
La nostra Comunitat Nacional, el poble hispànic lliure i sobirà, és allò que vol encoratjar el gir social de la PxC. No es tracta de l'estratègia de cert partit polític a la cacera de vots, sinó de la fita sagrada d'un moviment político-cultural catalanista que aspira a fixar els fonaments morals de Catalunya davant la destrucció a què l'han condemnada els polítics professionals, els banquers, els membres -en general- de la society cosmopolita i mundialista; segments socials elitistes que, en definitiva, obeeixen al mandat d'una cosa essencialment maligna: l'oligarquia planetària del capitalisme financer, el qual representa, punt per punt, la subversió de la nostra pàtria , però també de totes les genuïnes pàtries oriündes de la civilització occidental.
Jaume Farrerons
Secretari d'Estudis i Programes
Plataforma per Catalunya
Figueres, La Marca Hispànica
25 de desembre de 2013
2 comentaris:
Ese giro social de la PxC del cual habla usted en la entrada ¿Va en la línea de defender un proyecto Nacional-Revolucionario, tal como usted defiende?,a priori es difícil creer que sí, puesto que un ello supondría una transformación prácticamente total de todo el sistema político-socio-económico, yo apostaría a que es puro reformismo.
Un saludo.
Si de mi depende, la PxC va a promover un cambio de régimen, no sólo de gobierno. Una vez conseguido esto, hasta dónde llegue el partido lo decidirá el propio partido siempre que sea una organización democrática y asamblearia.
Publica un comentari a l'entrada