Sempre hem fet lloança de la "brillant" intel·ligència de Roberto Hernando. Cal reconèixer, emperò, que a força de llegir el nostre bloc, Hernando va aprenent alguna coseta: frases, una consigna, slogans..., les quals repeteix tanmateix de manera semblant als micos, és a dir, sense entendre'n el significat. Una situació gens inhabitual pel que fa a aquest individu, perquè el "dirigent" de la PxC ni tant sols s'havia llegit els Estatuts del partit (com palesà l'escàndol de la Junta de Disciplina).
Viu també Hernando de la nostra Declaració Programàtica, però, se l'ha llegida?
Viu dels 67 regidors que obtingué sota el lideratge d'Anglada, però, en guanyarà algun de nou ara que mana "l'equip"?
Hernando, admetem-ho, s'esforça.
Ja féu seva la fórmula de la "Marca Hispànica", bo i interpretant-la justament a l'inrevés. Hernando sap que existí la Marca Hispànica gràcies a aquest bloc LA MARCA HISPÀNICA. (No es mereixen, senyor Pinotxo d'Igualada!) Ara haurà pogut ampliar coneixements amb el meu article "El misterio de la Marca Hispànica" publicat al núm. 22 de la revista Nihil Obstat. Però, insisteixo, és incapaç de comprendre'n res de res.
En el I Congrés del Partido por la Libertat, celebrat el passat cap de setmana, Hernando ha aprofitat la nostra entrada sobre el pregó catalanista del 11 de setembre, que vam penjar aquí oportunament el 1er d'octubre per intentar d'ajudar-lo en un acte de generosa compassió, però, ai!, és tan llest el paio que en treu la conclusió contrària a tota evidència: defensa l'Espanya constitucional borbònica, justament allò que els catalanistes de 1714 rebutjaven!
Recorden la cançó?
Ayúdale a caminar, necesita de ti, de tu apoyo y tu aliento...
No obstant, Hernando, cofoi davant de tants i tants elogis insincers, ha volgut marcar-se un punt d'originalitat o, tal vegada, de supèrbia. I així, aconsellat pels carlistes i ultres empedreïts que li vessen a cau d'orella certes orientacions retrògrades, aquest indigent doctrinal no m'ha fet cas en un tema concret i ha gosat de reivindicar en l'esmentat Congrés la figura del bisbe reaccionari Torras i Bages contra l'heroic, honrat i sincer federalista Valentí Almirall. Actitud que voldria representar, en la "grandiosa" ment d'Hernando, una resposta desafiant a la meva defensa d'Almirall quant a fundador progressista i democràtic del catalanisme polític. Però, un cop més, s'equivoca el "secretari general" de la PxC: ha ficat els peus a la galleda. Patina de valent.
En definitiva, torna Hernando, com és inevitable en ell, a fer el ridícul. I esdevé així, ja definitivament, el riota de la política identitària, un circ prou atapeït de pallassos.
HERNANDO REIVINDICA TORRES I BAGES PERÒ NO S'HA LLEGIT EL LLIBREHernando no s'ha assabentat que l'obra principal de Torras i Bages respon a la de Valentí Almirall. Del catalanisme polític, considera Hernando que el bisbe n'és el fundador perquè li "sona" més ranci i antic això de tradició catalana. És, emperò, posterior a Lo Catalanisme de Valentí Almirall. Vagin, amics, i comprovin les dates d'edició dels llibres, per no parlar de les fundades opinions dels especialistes en la matèria.
Però el més greu no és això, sinó que Torras i Bages accepta l'existència d'una nació catalana, pretensió que Hernando, sens dubte, titllaria de deliri. La qual cosa no vol dir que Torras i Bages fos un nacionalista en el sentit actual, no; el que estem segurs, es miri com es miri, és que el bisbe mai combregaria amb els ultres espanyolistes, és a dir, amb gent que considera la nació catalana una invenció recent dels polítics "catalanistes" contemporanis realitzada amb intencions fraudulentes. La nació catalana, diu Hernando, se l'han tret de la màniga. Mai no ha existit, sosté el "dirigent" usurpador de la PxC, una nació catalana. I en què es basa Hernando per nodrir aital cridòria histèrica digna de l'ABC? Doncs en la vertadera tradició catalanista, o sia, en el bisbe Josep Torras i Bages. Vegem què escriu, emperò, aquest filòsof catòlic català:
(La Tradició Catalana, Josep Torras i Bages, Barcelona, Ed. 62, 1981, pp. 29-31).Tothom parla de l'esperit nacional; doncs en la consciència de tothom està que dintre del conjunt d'institucions que formen la nació hi ha un element vivificador que uneix entre si les parts, com a vincle d'unitat que determina la naturalesa específica del ser. (...) / Si de totes les nacions cal parlar així, molt més tractant-se de la catalana (...) Els catalanistes, actius restauradors del nostre poble, han sentit com instintivament la necessitat de la unanimitat entre tots, i, evitant tocar el que els podria dividir, s'ocupen en preliminars. Mes aquesta tasca ha de tenir un terme: s'ha d'arribar a l'unum necessarium, al que en podríem dir la forma substancial de la nació (...) Fins ara tres son principalment les manifestacions de tendències reconstructives de la nació catalana: la dels poetes, la dels arqueòlegs, la dels legistes (...) llengua i lleis formen part de l'existència personal de la nació (...).
Conclusió: Roberto Hernando no s'ha llegit l'autor que reivindica, almenys l'obra capital, aquí transcrita, de la mateixa manera que no s'havia llegit els Estatuts o la Declaració Programàtica de PxC. L'incompetent general de Plataforma per Catalunya, el responsable directe de la desastrosa gestió econòmica del partit, no estava distret fullejant alguna cosa útil mentre -explica- li estafaven 170.000 euros davant dels nassos, sinó, tal volta, gastant-se el sou de regidor en alguna gran superfície comercial. Potser comprant-s'hi un cotxe. En tot cas, de la seva eficàcia i eficiència polítiques cal dubtar amb raó. No ha estat la primera relliscada ni en serà l'última: Hernando il·lustrarà d'ara endavant la literatura còmica o fins i tot el tebeo, entengui's bé: Mortadelo y Filemón. És Hernando un personatge que inspira llàstima. Es deleix per a esdevenir un gran leader. Em cauen les llàgrimes...
No defensaré les tesis del bisbe Torras i Bages, ben allunyades del meu pensament, però el que dic és que si hom reivindica l'obra d'un escriptor, primer haurà d'estudiar-lo una mica, ¿no? Sembla evident que la nació catalana fou allò que va negar el Tribunal Prostitucional espanyol en el nou Estatut d'Autonomia. Aquest document implicava, subratllem-ho, una falsificació de la història, segons Hernando. Si la impostura existeix -li responc- va començar, tanmateix, amb Torras i Bages, l'ideòleg del catòlic Jordi Pujol. Qui, a diferència de Roberto Hernando, sí va llegir La Tradició Catalana i sabia de què parlava.
Jaume Farrerons
Secretari d'Estudis i Programes
Plataforma per Catalunya
8 d'octubre de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada