¿Puede refundarse la PxC?

Logo de PDxC.









¿Puede refundarse la PxC?

Puede. Pero siempre que se respete, como poco, su propia Declaración Programática, así como los Estatutos, norma básica de cualquier organización política democrática que se precie de serlo.

No hay alternativa a la democracia; quien afirme tenerla, que la explique. La democracia puede sin duda perfeccionarse, pero el principio democrático es políticamente incuestionable y no vamos a resucitar los totalitarismos carismáticos de los años 30 del siglo pasado, aunque algunos plataformistas hayan soñado con ello en estado de borrachera delirante. Todos los errores cometidos en PxC, uno tras otro y en cascada, pueden explicarse en términos de déficits democráticos escandalosos. Pero también como incumplimientos flagrantes -y vergonzantes, en muchos casos- de los valores éticos que, supuestamente, el proyecto tenía que promover predicando con el ejemplo. Pero nadie se tomó en serio la ideología de la PxC y, así, se ha desembocado en el desastre del 24 de mayo de 2015. Éste no es, como pretende Anglada, una consecuencia de los hechos del 8 de febrero de 2014, sino de la podredumbre interna de la PxC desde el momento en que se tomaron determinadas decisiones en materia económica. Dichas irregularidades crecieron en forma de cáncer y devoráronlo todo.

La refundación de PxC requiere, además, solucionar la actual situación judicial. Angladistas y antiangladistas deben retirar sus recíprocas querellas criminales o pactar con la fiscalía un archivo negociado de las mismas. El resultado de esta guerra en los tribunales, si no se firma la paz, sólo puede redundar ya en la irreversible destrucción del partido.

Anglada anda muy ufano exigiendo encarcelamientos, parece no darse cuenta de que él mismo está imputado por varios delitos.

Debe, así mismo, celebrarse un Congreso Asambleario Extraordinario al que puedan asistir todas las partes: angladistas, antiangladistas y el resto, sin restricciones.

Todas las partes deben comprometerse a respetar los resultados democráticos y a asumir las responsabilidades políticas, canceladas ya las legales, por las vulneraciones normativas y éticas que se hayan podido cometer.

Debe votarse un nuevo Consejo Ejecutivo y una Presidencia de transición hasta que el partido esté en condiciones de consensuar una salida a la bancarrota jurídica, moral y política actual.

Por esta parte proponemos un cambio de siglas que no suponga la renuncia total a la historia de un partido que, buena o mala, ya ha hecho historia. Esa marca podría ser: PLATAFORMA DEMOCRÀTICA PER CATALUNYA (PDxC). Las siglas PxC serían "congeladas" de manera que nadie las pudiera ya utilizar nunca más.

Ofrecemos esta posibilidad a todos aquellos que estén dispuestos a entrar, de buena fe, en un proceso de refundación, a sabiendas de que, angladistas y antiangladistas, aunque quizá no todos, van a hacer oídos sordos. Sólo mintiendo podrá sostenerse que, de habérsenos escuchado antaño, hoy andaríamos en las miserias de hogaño. Guárdense los que se han distinguido sólo por su orgullo y prepotencia, de caer todavía más bajo, no sea que, de aquí a poco, deba reprochárseles que dejaron pasar, también, esta última oportunidad de servir a su país.

Cataluña, la Marca Hispànica, siempre primero.

Kommt mit uns!

Corrent Intern de Refundació Democràtica de PxC
Plataforma Democràtica per Catalunya (PDxC)
Izquierda Nacional de los Trabajadores (INTRA)
Vic, 26 de junio de 2015




 

Jaume Farrerons intentà en va regenerar i democratitzar Plataforma per Catalunya per a evitar el desastre (2). E-mail enviat a August Armengol el 23 de febrer del 2014

De: adecaf [mailto:adecaf@adecaf.com]
Enviado el: domingo, 23 de febrero de 2014 18:11
Para: 'August Armengol'
Asunto: PROPOSTA / Pla d'actuacions urgents per salvar el partit / PxC
Importancia: Alta

 

PLA D’ACTUACIONS URGENTS PER SALVAR EL PARTIT

 

La finalitat d’aquest pla és intentar resoldre els problemes interns del partit abans que aquest quedi totalment desacreditat davant els seus mateixos afiliats i de la societat catalana en el seu conjunt.

  

Un cop el Consell Executiu accepti de bon grat, davant l’evidència documental palesada en una ronda prèvia de contactes, entrar en aquest procés, s’haurà d’evitar: (a) donar peu a noves accions judicials per injúries o agressions; (b)  realitzar qualsevol actuació, per ambdues parts, que impliqui enquistar encara més les animadversions i enemistats personals; (c) s’evitarà qualsevol contacte personal informal entre membres del partit (al carrer o a qualsevol altre lloc) que pugui provocar més conflictes mentre els ànims no es tranquil·litzin; ( d ) el  C. Executiu evitarà nous atacs o crítiques públiques al President destituït i les notes de premsa del President, per la seva banda, seran enviades i signades per Marta Riera en els mateixos termes formalistes i sota la seva responsabilitat.                

 

ETAPES DEL PROCÉS FINS AL CONGRÉS EXTRAORDINARI

 

1/ Es convocarà un Consell Nacional on cada part presentarà els documents que consideri oportuns. No es podran afegir nous documents als ja presentats en aquesta reunió, de manera que caldrà fer-ne una llista tancada.

 

2/ En el moment en què es convoqui el Consell Nacional restarà prohibit fer declaracions públiques sobre els temes a debatre internament i només es podrà enviar les notes de premsa que acreditin l’inici del procés de regeneració interna del partit.  L’incompliment d’aquesta norma comportarà la suspensió immediata de militància.

 

3/ El Consell Nacional nomenarà un Comitè Jurídic que funcionarà com una auditoria interna i emetrà un Informe sobre totes les qüestions plantejades. Entre els membres del Comitè no podrà haver cap persona que sigui part en el conflicte i a més els membres del Comitè hauran d’acreditar una formació universitària o professional per a formar-ne part. Entre la llista de candidats s’escolliran 7 persones per majoria simple. Les conclusions del Comitè hauran d’anar signades si més no per 4 dels membres integrants. Els membres no concordants o en minoria podran exposar per escrit les seves raons. Si no hi ha majoria es faran constar les conclusions particulars de manera separada i el Congrés decidirà.

 

4/ El Consell Nacional fixarà la data del proper Congrés Extraordinari.

 

5/ El Comitè Jurídic tindrà temps, fins al Congrés Extraordinari, per a presentar l’Informe.

 

6/ En el Congrés Extraordinari, al qual podrà assistir qualsevol afiliat de PxC, es debatrà l’Informe i es decidirà si determinades irregularitats comeses han de ser portades davant els tribunals i ha de ser la mateixa PxC qui les denunciï a fi i efecte de salvaguardar-ne l’honorabilitat i imatge pública.

 

7/ El Congrés Extraordinari promourà els canvis estatutaris, programàtics i de qualsevol tipus que consideri oportuns ateses les evidències i la necessitat que no es torni a repetir el que ha succeït.

 

8/ El Congrés Extraordinari escollirà un president del partit i un executiu acceptats per tothom.

 

9/ Les querelles criminals a instància de part es retiraran i sols continuaran els processos judicials per fets que siguin perseguibles d’ofici.

 

Aquest pla d’actuacions no busca donar la raó a cap facció o grup o persona en litigi, sinó fixar la veritat dels fets, les responsabilitats contretes per cadascú i, per tant, salvaguardar la legalitat democràtica dins l’organització.

 

La darrera paraula la tenen els afiliats i són ells els que, en les circumstàncies actuals, han de decidir què cal fer i qui ha de representar la PxC d’ara endavant. Si els afiliats consideren, un cop presentada i debatuda la documentació adient, que Josep Anglada ha de tornar a ser president del partit, amb els canvis organitzatius que calgui, cap altre òrgan pot impedir-ho. Les persones que no estiguin d’acord amb les decisions de l’òrgan sobirà de la PxC poden abandonar el partit, però en la crítica situació actual ningú no té dret a retenir uns poders que corresponen al conjunt dels afiliats.

 

Jaume Farrerons

Secretari d’Estudis i Programes

Plataforma per Catalunya

 

Jaume Farrerons intentà en va regenerar i democratitzar Plataforma per Catalunya per a evitar el desastre (1). E-mail enviat a Robert Hernando el 10 de febrer de 2014

De: minver [mailto:minver@telefonica.net]
Enviado el: lunes, 10 de febrero de 2014 22:28
Para: 'Robert Hernando'
Asunto: RE: COMUNICACIÓ INTERNA OFICIAL PxC

 

 

Hola Robert,

la meva modesta opinió com a funcionari públic i sindicalista durant 20 anys és la mateixa que li he exposat al vicepresident August Armengol: crec que la destitució de l’Anglada, des del punt de vista formal, ha estat anti normativa, perquè els estatus diuen que el president presideix el consell executiu i les causes d’absència estan taxades (no donant-se cap dels supòsits previstos, perquè en començar la reunió el president no estava destituït, sinó que la destitució en fou el resultat).

 

Si ell no hi assistia i va avisar-hi d’aquesta circumstància, s’havia d’haver enviat una segona convocatòria a les 48 hores i, en el cas que no hi anés tampoc llavors sense justificació documentada de causa major, aleshores sí es podia haver al·legat incapacitat i incompliment de les seves obligacions (presidir el consell no és sols un dret del president, n’és també un deure), destituint-lo al capdavall per tot plegat.

 

Però tal com s’ha fet, amb un ordre del dia on no apareix una qüestió tan important com és ara la proposta de destitució del president fundador del partit, dona la impressió com si s’hagués buscat la seva indefensió. Fixem-nos en el que diu l’article 16, la presidència per si mateixa és un òrgan del partit, la destitució del president no es pot qualificar com a simple “modificació del Consell Executiu”  sense esmentar expressament que es tracta de canviar la titularitat d’un altre òrgan, en aquest cas un òrgan unipersonal i encara essencial, ni més ni menys que la màxima direcció de l’organització política. L’ordre del dia del 8 de febrer sembla així que oculti les intencions dels convocants.

 

A més les minses causes fetes públiques a posteriori a la premsa no es corresponen amb el caràcter DELICTIU dels fets imputats, així que tot apareix en una mena de penombra i la cosa resta lluny d’haver-se resolt de manera satisfactòria pel que fa la transparència que defensem.   

 

És la meva opinió i l’expresso de forma sincera en termes purament tècnics, no polítics. Un altre tema és, doncs, el fons de l’assumpte, les greus irregularitats comeses. Aquí ja només amb el que el mateix Anglada m’ha reconegut, n’hi ha prou motius per a destituir-lo. Ell mateix m’ha obert els ulls al respecte en acceptar obertament la realitat de determinats fets.

 

En definitiva, Anglada em va demanar el meu consell en el tema administratiu formal i jo li vaig donar la mateixa opinió raonada que li he donat després a l’August, al Nacho i ara a tu. A mi ningú no em va consultar ni avisar del que anava a passar. I jo he actuat de bona fe amb la informació de què he anat disposant en qüestió d’hores.

 

Per aquest motiu també li vaig dir a l’Anglada ben aviat, tot entrant en el fons de l’assumpte, que sols amb l’alçament de béns -el qual ell mateix admet-, encara que en recuperés el control, el futur de la PxC amb el seu president-fundador al capdavant era ja força problemàtic atesa la legislació vigent. O sigui que no m’amago. Li vaig redactar per escrit un “dictamen expert” a títol personal sobre el procediment de destitució i l’ex president l’ha utilitzat com ha considerat oportú, afegint els adjectius i les mesures disciplinàries corresponents en lògica conseqüència amb la premissa (sempre discutible, ho reconec) d’una actuació administrativa irregular.

 

Però jo estic d’acord amb el partit en què aquesta situació no podia continuar. Ho hagi fet bé o malament el partit des del punt de vista “formalista”, l’existència de delictes són ja paraules majors. I això també s’ho he recordat molt clarament tant a l’Anglada com al vicepresident. Amb absoluta claredat i de forma peremptòria.

Arribats a aquest punt, només vull saber si puc encara contribuir a salvar el projecte Plataforma per Catalunya, del qual vaig ser l’ideòleg fundador. Comparteixo la necessitat de tallar de soca-rel les irregularitats i refundar la PxC. En aquest sentit, estic amb tothom qui vulgui engegar el procés de regeneració i sembla ser que l’executiva actual vol anar en aquesta direcció.

 

Però també et dic que no crec que un secretari d’estudis i programes pugui romandre fora de l’executiva. Aquesta és una situació atípica i estranya que el vicepresident i en Nacho, per exemple, reconeixen sense embuts. Només demano que la circumstància transitòria es regularitzi el més aviat possible si és que valoreu la meva potencial aportació. En cas contrari jo seguiré com a militant de base, sense cap problema, i potser més tranquil, perquè ser dirigent de PxC durant els propers anys no sembla, precisament, una promesa de felicitat. Així que poso el meu càrrec a la teva disposició des d’aquest mateix moment a fi i efecte d’evitar-te més maldecaps dels que ja tens.  

 

Espero, en tot cas, poder parlar personalment amb tu ben aviat.  

 

Una forta abraçada.

 

Jaume Farrerons

10 de febrer del 2014

---------------------------------

Nota: durant les properes setmanes anirem publicant tota la documentació que acredita els intents, per part de Jaume Farrerons, d'evitar el desastre, tot promovent una refundació democràtica del partit. Anglada va compartir aquestes iniciatives sols per pur interès personal, perquè estava completament sol i no podia renunciar al recolzament de Farrerons, però no tenia cap intenció de complir les seves promeses o compromisos ni de respectar les normes estatutàries, que ell mateix havia vulnerat de forma sistemàtica al llarg de molts anys.

 

La frontera española del reino de la muerte (Uslar Pietri)

Uslar Pietri.

 

 

 

 

 

 

La frontera española del reino de la muerte

El hecho más importante de la historia es el mismo de la biología, es que el hombre se muere como todos los demás seres vivos.

Este tremendo hecho, más que ningún otro, determina todo el sistema de las cosas humanas. Desde cierto punto de vista, la historia es su producto y las civilizaciones su forma.

Detrás del molino de viento y de la máquina de vapor, en la hazaña de los héroes y en el fondo de las ideologías, más poderosa que la geografía, la que ha determinado la historia de los pueblos es la actitud ante la muerte, que es la base de la concepción de la vida.

Todo deriva de allí. Todo lo demás es consecuencial. Es fácil advertir que cuando un inglés del siglo XVIII se pone a inventar la máquina de vapor sin que en todos los siglos anteriores nadie lo hubiera hecho, no es porque estuviera animado de un talento mayor, ni que tampoco dispusiera de conocimientos más completos que los hombres de épocas anteriores. Es tan sólo que en aquella hora, para él, nada había más importante que la industria y la energía motriz, que el mundo y que la vida mundana. En tiempos anteriores los hombres de su capacidad escribían la Summa theologica o La imitación de Cristo, se retiraban a un monasterio, se iban a pelear contra los infieles o se ponían a levantar una pirámide inerte, porque para ellos, lo único importante era la muerte.

Lo que verdaderamente difiere entre ellos es la actitud ante la muerte. Unos no saben sino que van a morir y otros no quieren acordarse de que van a morir.

En la sucesión de las verdaderas épocas históricas no hay otra cosa que épocas de muerte presente y épocas de espaldas a la muerte. Eso es lo que señala los tiempos, lo que bifurca las civilizaciones, lo que, en definitiva, determina que haya o no eso que algunas veces se ha llamado el progreso humano.

La diferencia entre la Antigüedad Clásica y la Antigüedad Hebrea no es sino la actitud ante la muerte. El gran cambio que el cristianismo trae al mundo occidental no es sino el de la actitud de la muerte. Lo que    fundamentalmente distingue al cristianismo del paganismo es el memento mori. Lo más de la Edad Media es un tiempo de muerte presente, y la novedad del Renacimiento es la evasión del espíritu europeo de la contemplación de la muerte.

No es que los paganos o los renacentistas ignoraran enteramente que habían de morir. Sino que pensaban lo menos posible en ello. Era una impresión de terror que había que olvidar. Que había que olvidar en el arte, en el amor, en las elucubraciones mundanas del derecho, en la invención de máquinas, en los árboles, los desnudos y la música del concierto campestre. Para Anacreonte y Horacio el recuerdo de la muerte no era sino un estímulo para gozar del placer, y por eso, su lejano vástago Ronsard se vuelve hacia «las rosas de la vida» y predica el desprecio a la muerte.

La presencia cristiana de la muerte en Occidente, o lo que pudiéramos llamar la conquista de Occidente por la muerte, llega a su culminación en el siglo XV. Pero es una culminación tan patética como transitoria. Pronto vienen el Renacimiento y la Reforma a sacar al europeo de la cripta fúnebre. Una rebelión de la vida (arte y moral) contra el reino de la muerte.

Cuando esa gran crisis, ese suceso de incalculables consecuencias ocurre en Europa, España es la única nación que no altera su contemplación de la muerte, es decir, su concepción de la vida. Esa es la verdadera esencia de la Contrarreforma. España permanece. Tampoco su muerte había sido nunca enteramente igual a la del resto de Europa. Ni aún en el siglo XV.

Desde el Renacimiento en adelante la civilización occidental le vuelve la espalda a la muerte. Tiende a transformar la religión trascendente en moral, y la vida en fruición, ciencia y poderío. Lo que en gran parte ha resultado en una historia de terribles fracasos. Acaso por eso mismo hoy los occidentales empiezan a asomar el rostro hacia aquella lejana frontera, ya casi olvidada. Eso que llaman el nuevo espiritualismo, el nuevo idealismo, no es otra cosa, si es algo, que el comienzo de una nueva actitud ante la muerte. O el regreso a una vieja actitud.

Sería de nuevo el aprendizaje de la convivencia con la muerte. Algo ya muy olvidado. Acaso habría que ir a aprenderlo del único pueblo de Occidente que ha conservado ese arte supremo. Ese Ars moriendi tan complejo. Habría que irlo a aprender a España, porque España es la única frontera occidental del reino de la muerte.

Lo esencial del sentido de lo hispánico es la presencia de la muerte. Pero una presencia en la que no hay ni angustia, ni alegría, ni evasión, sino que se refleja en una mesura y en un tono peculiares de las cosas y las gentes españolas. Es fácil verlo.

Lo que más asoma en los iberos de Estrabón es ya ese patetismo sombrío pero sereno, violento pero sin amargura. El mismo que va a asomar luego en el arte, en la literatura, en la fiesta de los toros.

En el momento en que parece más absoluto en Europa el imperio de la muerte, en el propio siglo XV, la actitud española es diferente. Y es porque es una tradición de la raza y no una moda. Tal es la esencia de eso que se llama el senequismo tradicional hispánico, o el sentimiento senequista-cristiano.

Dicen los eruditos que en esa gran hora de la muerte en el siglo XV en Europa, se notan tres rasgos fundamentales que la caracterizan: una añoranza elegíaca de los grandes desaparecidos que es el repetido tema del ubi sunt. ¿Dónde están los Papas y los Emperadores de otros tiempos? ¿Dónde las hermosas princesas y los caballeros valerosos? Se fueron como «las nieves de antaño» dice Villón, o como las «verduras de las eras» dice Jorge Manrique.

A esta impresión delicada y nostálgica viene a añadirse otra más chocante y brutal: la de la corrupción cadavérica, la del hermoso cuerpo comido de gusanos y tornado en horrorosa podredumbre. Algunos han advertido en el fondo de esta actitud desesperada una concepción materialista, que se subleva ante la idea de la caducidad y la destrucción de la belleza. Pero lo que fundamentalmente implica es una invitación al arrepentimiento. Equivale a poner ante los ojos de quienes no piensan en ella uno de los aspectos más repugnantes de la muerte, pero para invitarlos a la vida beata. Y ése no era precisamente el caso de nuestros españoles.

En el cementerio medieval de los Inocentes, en París, estaba representado a lo vivo y con truculenta ingenuidad este tema. Había un deseo de impresionar a los diferentes mundanos. Eso es lo que vino a llamarse lo macabro. Lo macabro es la presencia de la muerte donde no se la espera, donde se espera la alegría o la belleza, en una forma inusitada revestida con el tocado de la doncella o con la risa del doncel. En este sentido lo macabro no es español. No tiene la muerte manera de presentarse de un modo inesperado o insólito a un alma verdaderamente española.

El último de los rasgos, que viene desde los clásicos, es el de la igualdad ante la muerte. Pero, ahora en el siglo XV, tratado en la zarabanda plástica de la Danza de la muerte. Nace en Francia esta danza y llega tarde a España. La muerte, al compás de su baile, va invitando a todos a seguirla. Al rey, al arzobispo, al menestral, al caballero. Hay más miedo de morir en la danza francesa y hay más miedo de perder su alma en la española. Es en los versos franceses donde el lastimoso acento se queja de la condición mortal:

Car il nest nul que mort ne fiere Cest piteuse chose y penser Tout est forgie dune matiere.

Estos rasgos no convienen sino de un modo relativo a la concepción española de la muerte. La misma concepción de la muerte como una entidad abstracta repugna a lo español. El español no piensa en la muerte,  sino en su muerte. Su visión no es la de la danzarina que va incorporando a todos a su multitudinaria danza. Cada hombre tiene su muerte. La suya. La de su soledad. La que con él anda siempre. La que le es propia. Y a esa no ha hecho toda su vida sino acostumbrarse a sentirla. A acompañarla sin alegría y sin tristeza, pero sin olvidarla una hora.

En su refranero está lo esencial de su actitud. Sabe vivir con ella: «Al que teme la muerte el panal le sabe a hiel». La espera sin sobresalto: «Ven muerte pelada, ni temida ni deseada». Y no se engaña: «Hasta la muerte nadie es dichoso». Y por eso lo que teme no es ser de pobre vida («Del rey abajo, ninguno»), sino ser de «mala muerte».

Eso es lo mismo que está en las formas superiores de su expresión artística. Una actitud de desengaño. De fortaleza. Que es lo contrario de lo elegíaco.

La nota elegíaca no es española. El mismo Menéndez y Pelayo lo señala al hablar de Jorge Manrique. Lo elegíaco en las Coplas es en mucha parte retórica prerrenacentista. Lo español tradicional es el sereno cuadro final en el que el Maestre muere de su muerte.

Lo español es el ánimo igual, la fortaleza. Gómez Manrique lo deja dicho con mucha claridad al hablarnos de: los «grandes varones, los quales pasaron con gestos yguales, triunfos, plazeres, angustias e males... cuya fortaleza jamás se mudaba».

Con esos «gestos yguales» se vive con la muerte y se muere. No con terror, ni con desesperación. No con dramático arranque de arrepentimiento. El Marqués de Santillana se encarga de aclararnos el sentido de esa serenidad, cuando nos dice: «quien su vida llora, poco sabe desta vida».

Esos «gestos yguales» son el rito de la muerte española y caracterizan las mayores expresiones de su sentimiento de la muerte: el transfigurado coro que entierra al Conde de Orgaz, sin casi verlo; el displicente empaque con que el Doncel de Sigüenza lee su libro desengañado; el prodigioso destino de don Juan de Tirso; y el gran arte popular de las corridas de toros, coreografía insuperable del «gesto ygual» en presencia de la muerte.

Es un sereno y desengañado menosprecio de lo mundanal. Elevarse sin ascetismo y gustar sin fruición. Ni olvidar, ni afligirse. Estar de pie sobre la roca firme de la verdad. Mirarse rodeado de lo perecedero y lo transitorio. Esa es precisamente la esencia de la virtud más elogiada y solicitada de los españoles de la época grande: la discreción. La discreción es la forma social del concepto hispánico del individualismo, la soledad y la muerte. Ese es el fondo del saber vivir y morir que Pero Díaz elogia en el Marqués de Santillana con el nombre transparente de «la clara virtud». Esa es la paciencia española. Todo es mudable y perecedero, y estamos para sufrir, trabajar y morir, pero nada debe sorprendernos ni descomponernos. Nada, en ningún momento, puede apartar de nosotros la muerte, y nada, como decía Medina a Juan de Mena, de «quanto aquí vees, non val un cornado». Eso es lo que los moralistas llaman el estoicismo  hispano, y lo que en el iluminante lenguaje de la tauromaquia se llama exactamente: «aguantar».

Ilustrar con ejemplos la impresionante permanencia de este concepto sería lo mismo que hacer desfilar todo el arte, toda la literatura, todas las formas profundas de la vida española. Desde su catolicismo hasta su cocina. Desde el romancero hasta la poesía mística. Desde los juegos infantiles hasta el Gran teatro del mundo y La vida es sueño de Calderón. Y eso es lo que explica el teatro del Siglo de Oro y la conquista de América. Y ese es el impresionante parentesco que hay entre todos sus hombres verdaderos: Cortés, Íñigo de Loyola, Cisneros, Lope de Aguirre, Don Quijote. La superficial diferencia, como lo sabía Don Quijote, es que unos peleaban a lo divino y otros a lo humano.

Por eso su vida, su religión y su arte han llegado a alcanzar en horas insignes, una unidad insuperable. Los une el concepto esencial de la muerte.

El catolicismo español no es una religión para la vida, una gimnasia moral para disminuir el pecado, ganar respetabilidad social y tranquilidad de conciencia, es sobre todo una religión para la muerte, para vivir muriendo. De allí su invencible repugnancia hacia el protestantismo, que, en cierto modo, es la religión reducida a una ética de la vida práctica, a una salud moral.

Y su arte, que es ciertamente el barroco, es el arte de la unidad de su vida, de su religión y de su muerte. El barroco es el arte del que mira al mundo como embeleco, y para quien lo mundano es apariencia, engaño y forma vana. Un jugar con las formas desengañadamente. La verdad esencial es otra, y la conocemos, pero éste no es sino el juego o el arte del desengaño.

Sola ha estado España hilando su vida con la sombra indeleble de la muerte. Sola, mientras los otros pueblos se embriagaban de lo transitorio. Pero esta gran crisis de valores que viene atravesando trágicamente (o acaso cómicamente) el mundo occidental, y que se manifiesta en el renacer de olvidadas actitudes espiritualistas y trascendentales, puede anunciar el advenimiento de un nuevo tiempo de presencia de la muerte. Eso que algunos se han atrevido a llamar una nueva Edad Media.

Para esa vuelta, la frontera española del reino de la muerte es la única que queda abierta, y la palabra de los grandes tratadistas españoles de la muerte.

Allí toparán con el gran doctor de la muerte española, que es don Francisco de Quevedo. Hombre de tanto sentir y de tanto entender. Y darán con su gran tratado sombrío: Los sueños. Y en Los sueños, la expresión matriz de «La visita de los chistes».

Lo esencial de lo que España ha dicho y tiene que decir al mundo está en esas palabras, incompatibles con la velocidad, inconciliables con el progreso material, contrarias al capitalismo y al socialismo:

La muerte no la conocéis, y sois vosotros mismos vuestra muerte: tiene la cara de cada uno de vosotros, y todos sois muertes de vosotros   mismos. La calavera es el muerto y la cara es la muerte; y lo que llamáis morir es acabar de morir, y lo que llamáis nacer es empezar a morir, y lo que llamáis vivir es morir viviendo, y los huesos es lo que de vosotros deja la muerte y lo que le sobra a la sepultura. Si esto entendiérades así, cada uno de vosotros estuviera mirando en sí su muerte cada día y la ajena en el otro; y viérades que todas vuestras casas están llenas de ella, y que en vuestro lugar hay tantas muertes como personas; y no la estuviérades aguardando, sino acompañándola y disponiéndola. Pensáis que es huesos la muerte, y que hasta que veáis venir la calavera y la guadaña no hay muerte para vosotros; y primero sois calavera y huesos que creáis que lo podéis ser.

Esa es la raíz de la disidencia española, y lo que, en todo lo que toca, revela la presencia de España.

Las nubes. Ed. cit., pp. 135-141.

COMENTARIO DE JAUME FARRERONS

Por supuesto que nosotros no compartimos lo que aquí se pretende o, mejor dicho, la interpretación, pero sí la centralidad del fenómeno mismo. En otros términos: rechazamos la totalidad de lo expuesto con la excepción de una cuestión: la importancia atribuida a la muerte y la vinculación de España con una "cultura de la muerte". Sin embargo, para el cristiano como cristiano, precisamente, la muerte no existe. El cristianismo ha trivializado la muerte y la ha convertido en moneda de cambio en el contexto de una relación mercantil con el dios Yahvé, prestamista metafísico de la vida eterna. Pretender que los paganos ignoraban la muerte es, por decirlo suavemente, no haberse leido en la vida una tragedia griega. Para los paganos, empero, morir era cosa seria, cosa de verdad, quizá por ello muchos optaron por rehuirla o intentaron pensar en otra cosa. El cristiano, en cualquier caso, jamás supo de la muerte o de la finitud radical; su mente estaba obsesionada sólo por la salvación individual del propio yo y, a una con ello, por la amenazante posibilidad de pasarse en el infierno o en el purgatorio un buen trecho de la eternidad. La nada no aparece por ninguna parte. La muerte, en España, como casi todo, es algo miserable. Pero ahí está, al menos, como signo devaluado, deformado, de la verdad original.

Anglada imputado

Sobre Anglada pesan, además de ésta, tres imputaciones más.

El Juzgado de Instrucción número 5 de Vic ha imputado al concejal no adscrito en el Ayuntamiento de la localidad, Josep Anglada, así como a su secretaria, por un delito de apropiación indebida. En una denuncia presentada por Plataforma per Catalunya (PxC) se indica que tras la expulsión de su grupo de Anglada el pasado 2 de junio, los concejales de la formación tomaron posesión de las oficinas cuatro días después y dejaron numeroso material en unos despachos municipales que el Consistorio había vaciado para ellos, además de cambiar la cerradura y entregarles la nueva llave. El mismo día 4 de junio, horas más tarde de haber dejado estos documentos en papel y en soporte informático, el tercer teniente de alcalde de Vic, Antoni Serrat, les explicó en un correo, aportado al juzgado, que había ordenado forzar la cerradura del despacho para recoger varios objetos que se habían dejado olvidados previamente.
El 10 de junio los concejales de PxC constataron que faltaban todos los documentos que habían dejado en el despacho así como la torre de ordenador. En la denuncia presentada ante el juzgado, PxC destaca que Anglada y su secretaria son los «principales beneficiados directos» por la desaparición del material, por eso el juez los ha citado como imputados y a Serrat como testigo.
En declaraciones a este medio, el concejal de PxC Joan Carles Fuentes lamentó el «poco interés» mostrado por los Mossos d'Esquadra cuando denunció el robo de este material de un local municipal y explicó que tienen "sospechas" que se ha querido "parar" la investigación policial y recordó la "amistad" entre el conseller Ramon Espadaler con los representantes municipales. Por eso, PxC presentó también la denuncia ante el juzgado, que ha abierto diligencias y ha imputado a Anglada, y ante la Fiscalía Anticorrupción ya que, según Fuentes, en el despacho tenían documentación sobre casos de presunta corrupción urbanística que afecta al equipo de gobierno de Vic y que han ido recopilando en los últimos años.

Fuente: http://www.elmundo.es/cataluna/2014/11/07/545bd9fc22601dfd398b456e.html

Otras imputaciones aparecidas en la prensa (hay más, no publicadas todavía):

http://farreronslamarcahispanica.blogspot.com.es/2015/02/el-mundo-acusan-anglada-de-llevarse.html

http://farreronslamarcahispanica.blogspot.com.es/2015/02/el-nou-9-anglada-judici-per-agressio-i.html
 

NOTA DE PREMSA DE PXC (1-6-2015): "A tots aquells que han obert el cava abans d'hora, a tots aquells que ens han donat per morts i enterrats, aneu amb compte perquè qualsevol dia pot ser bo perquè us senti molt malament. El que riu últim, riu millor..." (SENSE COMENTARIS).

La PxC en l'època que rebé finançament sionista, del qual han viscut la majoria dels càrrecs del partit fins al desastre electoral del 2015.








Reproduïm literalment la vergonyosa nota de prensa del partit ultradretà espanyolista PxC, en la qual els seus actuals dirigents valoren el desastre electoral de l'organització (de 67 a 8 regidors). En breu hi publicarem rèplica:

Redacció | Barcelona.- El consell executiu de Plataforma per Catalunya vol agrair a tots els seus candidats, afiliats i simpatitzants la feina feta en aquestes passades eleccions municipals. Lluitant contra vent i marea, d'una banda contra la casta corrupta del sistema i les seves marques blanques com Ciudadanos i per l'altre contra la ultraesquerra radical que ha difamat sense parar amb mentides, injúries i calúmnies la imatge del nostre partit.

La por a qui diu la veritat ens ha fet guanyar-nos molts enemics i contra tots ells hem de seguir batallant sense treva. D'una banda el creixement de l'independentisme aborregat a la Catalunya interior i per l'altre el constant martelleig dels mitjans de comunicació amb les alternatives controlades pel sistema com Podemos o Ciudadanos ha fet molt difícil que el poble descarregués el vot en clau local i si en clau nacional. Una clau en la qual amb el veto sistemàtic dels mitjans de comunicació és molt complicat competir en aquest moment de tremend viratge a l'esquerra radical.

Però Plataforma per Catalunya no és solament un partit polític, és la defensa d'un moviment, el social-identitari, per tant tenir més o menys càrrecs electes no ha d'afectar en la nostra lluita. Sens dubte, vindran temps millors, partits europeus d'èxit com el FN han patit seriosos revessos electorals al llarg de la seva dilatada història i mai s'han rendit, mai han doblegat els genolls a terra i han aconseguit amb treball i molts anys de perseverança assaborir l'èxit.

Des de PxC seguirem lluitant, ara més que mai, fent una ferma autocrítica, aprenent dels errors i intentant enderrocar com més aviat tots aquells murs que s'interposin en el nostre camí. Molts militants i lluitadors de PxC han deixat de ser càrrecs electes, per una banda això ens impedeix defensar el nostre ideari dins de les institucions, però per l'altre ens permet fer-ho amb molta més llibertat i soltesa als carrers que és on ens sentim còmodes de veritat, colze amb colze amb el poble, tornarem a recollir aliments i menjar per gent de casa, seguirem denunciant als corruptes i als lladres i cridarem ben alt i fort que primer, avui, ahir i demà ha de ser la bona gent de casa.

També seguirem fins a recuperar l'últim cèntim del partit els processos judicials oberts contra l'expresident expulsat i que han minvat clarament la nostra capacitat econòmica a la passada campanya electoral.

Una de les nostres banderes  és la lluita contra els corruptes i així seguirà sent sempre.

Malgrat el mal resultat en nombre de regidors volem agrair la seva confiança a les gairebé 30.000 persones que van dipositar el seu vot amb les sigles de PxC i volem recordar també que hem obtingut un percentatge de vot total que ens donaria entrada al Parlament de Catalunya, més d'un 3% amb 78 candidatures presentades i 9 regidors als quals volem felicitar molt efusivament. 

Malgrat tot, l'èxit i la grandesa del nostre moviment no es mesura ni en vots, ni en regidors, ni en càrrecs electes, si així fos seríem un altre partit més de la casta que tant repudiem.

A tots aquells, que han obert el cava abans d'hora, a tots aquells que ens han donat per morts i enterrats, aneu amb compte perquè qualsevol dia pot ser bo perquè us senti molt malament. El que riu últim, riu millor... 

 

Font:http://www.plataforma.cat/noticies/2952/el-consell-executiu-de-plataforma-per-catalunya-agraeix-a-tots-els-seus-candidats-afiliats-i-simpatitzants-la-feina-feta-en-aquestes-passades-eleccions-municipals.html

 

PLATAFORMA PER CATALUNYA DESAPARECE DEL MAPA POLÍTICO CATALÁN

Roberto Hernando debe dimitir inmediatamente y convocar el congreso asambleario extraordinario que venimos reclamando desde hace un año.








PxC ha pasado de 67 a 8 ediles. El hombre que vio a Anglada como un lastre quizá empiece a darse cuenta de que lastre, lo que se dice lastre, también lo es él para el partido que pretende liderar. En efecto, Roberto Hernando ha hecho las cosas tan mal, que la expulsión de Anglada se ha convertido en la ruina de la PxC. Y ahora Anglada, que tiene tanta responsabilidad como Hernando en todo lo sucedido, podrá decir que la PxC sin Anglada no va a ninguna parte. Plataforma per Catalunya sólo aguanta en Salt y El Vendrell, pero también ahí con pérdidas.

Anglada, empero, no debería sentirse muy eufórico, siendo así que en Vic pasa de 5 concejales a uno y deja a la fidelísima Marta Riera en la calle. O sea que Anglada no puede considerarse, ni mucho menos, como una excepción en la debacle general del plataformismo.

Los medios con los que ha contado PxC son enormes si los comparamos con los de otras candidaturas que, además, han sufrido el ninguneo mediático. La INTRA, por ejemplo, con 300 euros de presupuesto y una campaña en contra de boicot sistemático (se la ha excluido de los debates y de casi todos los medios de comunicación), ha conseguido más votos en Figueres que la PxC en Vic, bien entendido que ambas ciudades son poblaciones de tamaño similar (unos cuarenta mil habitantes). Para ser más exactos, la candidatura de Fuentes ha obtenido 106 votos y la de Farrerons, 134. Som Catalans, de Enrique Ravello, no ha superado en Vic los 56 votos. La candidatura de PDxC se retiró antes de las votaciones y aunque aparece con 0 votos en la web del Ministerio del Interior, la verdad es que no ha participado en el sufragio por decisión unilateral -pero harto comprensible- del cabeza de lista. 

El fracaso de los socialpatriotas es de tales dimensiones que incluso Roberto Hernando, el superhombre que había de suceder supuestamente a Anglada en el liderazgo de la formación, pierde su condición de concejal. En definitiva, entendemos que el secretario general de PxC debe avenirse a convocar el congreso extraordinario asambleario que venimos reclamando desde hace un año y, acto seguido, dimitir de forma fulminante. A esta asamblea abierta deberían poder asistir, además de los dirigentes y afiliados actuales de PxC, PDxC, Som Catalans y Plataforma Vigatana, los siguientes ex-dirigentes: Josep Anglada, Enrique Ravello, Jaume Farrerons, Marta Riera y Mateu Figuerola, así como todas las personas que, de alguna manera, hayan jugado algún papel en la historia de PxC o puedan acreditar un período de militancia.

Plataforma Democràtica per Catalunya (PDxC)
Corrent Intern de Refundació Democràtica de PxC
Figueres, 25 de mayo de 2015

 

Xat del candidat Jaume Farrerons amb els ciutadans de Figueres

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Jaume Farrerons (Izquierda Nacional de los Trabajadores)

1. Bon dia a tothom, estem a punt de començar el xat en directe amb Jaume Farrerons, cap de llista d'INTRA a Figueres. Benvinguts i endavant.

» Hola, bon dia i gràcies a tothom per participar en aquest debat.

2. Ens pots explicar els teus origens? Ets un candidat totalment desconegut. Gràcies Nos puedes explicar tus origenes? Eres un candidato totalmente desconocido. Gracias

» Vaig nèixer a Barcelona. He estudiat filosofia a la UdB. La meva feina habitual va ser la de funcionari de la Generalitat. Actualment estic jubilat per a aquesta professió. Vaig arribar a Figueres l´any 2005 i he viscut aquí i a l'Escala des de llavors.

3. Usted sabe que la Marca 'Hispanica", no ha existido nunca. Era la Marca 'Hispania" o Marca Gotia, territorio frontera militar propiciado por el imperio franco ( frances). Si ustedes gobernaran alguna vez podriamos continuar estudiando y hablando el catalan o solo lo podriamos hacer en castellano. Y que proponen para el barrio de San Juan, veo que inciden mucho en el de la Marca de l´Ham pero el de San Juan esta mucho peor.

» No puedo estar de acuerdo con lo que usted dice. Importantes historiadores catalanes e incluso independentistas reconocen la existencia de la Marca Hispánica. Pero aquí no hay espacio para un debate de estas características. Le recomiendo a Salrach.

4. Vostè és de dretes o d'esquerres, amb el nom de la candidatura no queda gens clar.

» Som clara i rotundament un partit nacionalista i d´esquerres, però hispànic, no independentista. El nom de la candidatura és Esquerra Nacional dels Treballadors-Izquierda Nacional de los Trabajadores INTRA. On observa vostè l´ambigüetat?

5. Què en pensa vostè del seu amic Josep Anglada de Plataforma?

» Que no és el meu amic i per aquest motiu ahir el vaig denunciar davant l´Oficina Antifrau de Catalunya.

6. Com és que es presenta a Figueres sense haver fet res per a la ciutat abans? JOAN.

» No entenc el sentit de la pregunta, per presentar-se candidat no es valora el que un ha fet per la ciutat, tot i que pot tenir-se en compte, sinó el que vol fer, l´honestedat i la capacitat acreditada per estudis, experiència, formació...

7. Vostè quins plantejaments té per les dues estacions de Figueres: en vol una de sola, ja li està bé com està? Què me"n diu? JULI

» Crec que s´hauria d´anar a una sola estació soterrada, per simple racionalitat.

8. ¿Que puede aportar un partido como el suyo a una ciudad como Figueres?

» Honestidad en la gestión, erradicación de la pobreza, recorte de sueldos de altos cargos, democratización, transparencia y el proyecto de una "ciudad del conocimiento" que, si no me hubieran vetado, habría explicado en los debates.

9. Con quien pactará para sumar, a sus 6 regidores y tener el numero suficiente para ser alcalde de Figueres?

» Buscaría un pacto con fuerzas de izquierdas para erradicar la pobreza en Figueres, que es nuestro objetivo prioritario a corto plazo.

10. Volem menys zones blaves i verdes i més aparcaments gratuïts.

» Hi estic totalment d´acord, però també s´hauria d´anar desenvolupant la idea de ciutat verda, post-industrial, que el futur demana. I per això cal reduir el tràfic de vehicles particular enlloc d´encoratjar-lo.

11. Molts dels seus propis escrits parlen d´honradesa. Vostè que critica els "polítics criminals". Acceptaria (en cas de sortir) les remuneracions o dietes del consistori? No és una manera de professionalitzar l´activitat política? Malgrat que ho vesteixi amb retòrica té un discurs fortament xenòfob. Aprofiti aquest espai per justificar el contrari.

» No acceptaria cap dieta i així em vaig comprometre a fer-ho davant notari el 11 de març del 2011. Li puc ensenyar l´acta notarial. Una altra cosa és que la gent, acostumada a polítiics mentiders, ja no es cregui res de res. Ho entenc.

12. Creus que la crisi ha arribat al final i que els treballadors ja podem exigir millores salarials?

» La crisi no ha arribat al final, però si els treballadors no recuperen poder adquisitiu, no ens en sortirem mai. De la crisi no se surt amb un país enfonsat en la misèria.

13. Hola bon dia m´agradaria saber què faras amb l'escola Carme Guash? Deixarem algun dia els barracons per tenir una escola en condicions normals? Gràcies.

» Els barracons a les escoles són una de les vergonyes dels governs convergents. Rotundament: farem tot el possible per combatre aquests insults als ciutadans catalans per part de l´oligarquia local que tenim enquistada a les institucions.

14. ¿Els seus rivals estan a l'alçada del moment? ¿Són "más de lo mismo" o hi ha excepcions?

» Crec que entre els meus "rivals" hi ha gent nova i gent de la vella escola. Desitjo molta sort als partits que volen regenerar la política i espero que ho facin.

15. Sis de les deu propostes que mostra al seu web fan referència d´una o altra manera a la immigració. A banda de les propostes xenòfobes té alguna proposta per la ciutat?

» Les meves propostes per a la ciutat apareixen avui al setmanari Empordà. L´eix del nostre programa és erradicar la pobresa i, a llarg termini, el projecte de ciutat democràtica del coneixement. Si no m´haguessin vetat als debats l´hauria pogut explicar. No tenim al nostre programa cap proposta xenòfoba, ens limitem a expressar el sentir de moltes persones quan diem que l´actual política d´immigració és un desastre que ha portat al desenvolupament de l´extrema dreta a tot Europa. Volem donar una resposta democràtica i d´esquerres a aquesta qüestió tan important per al futur de la nostra civilització.

16. M'ha sorprès això de la denúncia a Anglada, a Anti-Frau. Per quins motius? M'agradaria saber-ne més.

» Aviat farem una roda de premsa i n'apareixerà algun article. La denúncia s´ha presentat perquè la gestió econòmica de la PxC ha estat literalment desastrosa. Veurem si ciertes evidents irregularitats són també 'il·legalitats" i fins i tot delictes. Però això ja ho diran quan calgui els jutges o les autoritats competents, no jo.

17. El PP persegueix la llengua catalana com ho va fer Franco en el seu temps. Hi està d'acord amb això que dic? Sóc la Maria Rosa Peralta.

» Nosaltres defensem un Estat hispànic unificat amb quatre llengües oficials a tot el territori i capital a Barcelona. Per tant no podem compartir cap postura que suposi una minva del català i rebutgem la política del PP en aquesta matèria.

18. Hola Jaume, com veus aquesta Figueres que avui ens toca viure?

» Veig una ciutat que en els darrers anys ha perdut molt, una ciutat empobrida, mediocre, amb molta delinqüència i sense cap il·lusió ni projecte a llarg termini. Em fa pena perquè crec que Figueres té unes potencialitats enormes i durant els anys 80 del segle passat era més important que Girona. Ara Girona ha aconseguit "capgirar" això.

19. Vist als seu twiter: A Mariano Rajoy :!Lárgate ya, montón de mierda! España es una inmensa organización criminal. Os presento al jefe de la banda: Mariano RAJOY. A Jose Mª Aznar: RATA ASE.... A Aguirre: Iglesias insulta a Aguirre. A ver cuándo les recuerda que son GENOCIDAS. GE-NO-CI-DAS, y no sólo corruptos. A Artur Mas: Fot el camp, cap de p...! Serà el seu llenguatge si surt elegit alcalde de Figueres?

» Jo sóc una persona correcta i educada amb tothom, però els dirigents polítics que esmenta han comès autèntics crims que arriben al genocidi o, més ben dit i per a ser exactes, als delictes de lesa humanitat i crims contra la pau; a Iraq, per exemple. Això no és cap insult. Ells maten gent, el menys que podem fer és insultar-los, és una forma de protesta legítima quan es tracta de caps d´Estat. No en el tracte quotidià amb les persones. O sigui que tranquil que en els plens no insultarem ningú.

20. !El futbol es el opio del pueblo! Hace falta limitar los dineros del mundo del futbol, es una verguenza los sueldos millonarios que cobran los jugadores. Su partido debe luchar contra esto también.

» Puedo estar de acuerdo con lo que dice, pero en un programa municipal me parece que esta cuestión estaría fuera de lugar. De todas formas, tiene usted mucha razón.

21. Bon dia Sr. Farrerons. Pavelló nou sí o no? Els clubs estem molt atepeïts a la ciutat. Gràcies.

» Jo reformaria el Pavelló vell i intentaria contractar gent de Figueres en les obres de rehabilitació que calgui. No és temps de grans alegries. Em conformo amb unes instal·lacions dignes. Més endavant ja veurem.

22. Bon dia senyor Farrerons. Creu que es destinen prou recursos al manteniment de la ciutat? Quina és la proposta del seu grup perquè Figueres no estigui tan bruta?

» Amb el milió d´euros l´any que ens podem estalviar en sous de polítics municipals volem engegar un Pla d´Impuls Econòmic contractant gent aturada de la ciutat, una de les possibilitats és ampliar els serveis de neteja perquè, realment, la ciutat està molt bruta i això no es bo, no sols per qüestions d´imatge, sinó per a nosaltres mateixos com a ciutadans.

23. On podem llegir el seu programa electoral? Dic el seu pq no veig que hi hagi més gent al partit...

» El nostre programa municipal genèric resta penjat al facebook de l´INTRA Figueres. En els propers dies ampliarem les qüestions relatives al "Programa del Candidat" amb la proposta 'alcalde sou zero' que hem publicat avui a l´Empordà.

24. Jaume, què et sembla la picabaralla europea pels cupos d'acollida d'immigrants? No trobes que Europa ni està unida ni té cap política real de progrés? Jo penso que han perdut els papers i que cada país va a la seva. Gràcies per respondre. Toni Serrats.

» La política d´immigració realitzada fins ara ha estat un autèntic desastre que ha tingut com a conseqüència el retorn de l´extrema dreta. Si els partits democràtics no planten cara a aquest problema de manera valenta, el futur de la nostra civilització no està gens clar. Tens tota la raó, els polítics d´esquerres no són capaços de promoure una política de progrés, assistim a un esfondrament general de l´esquerra i a una dretanització perillosa en tots els àmbits. Europa ha perdut el nord. Hi ha una crisi de valors, d´aquí brolla tota la resta de problemes. Molt llarg d´explicar.

25. Vaig llegir que deia 'alcalde, sou zero'. Com a idea està molt bé però això limita la possibilitat d'arribar a una alcaldia als treballadors que depenen d'un sou. Jo ho veig així. Potser cal que s'expliqui millor sobre aquesta idea. PERE.

» Jo sóc jubilat i puc treballar per la ciutat cobrant només el mínim de regidor. En altres casos la fórmula de "ciutat democràtica" implica que l´equip municipal redueix el seu sou de manera dràstica. En tot cas no podrà superar el mínim professional x 3. Però també hem proposat que siguin els mateixos ciutadans, de manera voluntària, els qui fixin els sous dels alts càrrecs. Cada cas serà diferent i s´estudiarà ateses les circumstàncies personals del càrrec, però amb un mateix esperit: acabar amb l´escàndol del milió d´euros anuals en sous de polítics quan la gent passa gana a Figueres. Això no pot continuar, és un atemptat contra la democràcia que destrueix la legitimitat de les institucions. Els ciutadans han de recuperar la fe en la forma de vida democràtica o anem al desastre quant a civilització. Caldrà que els polítics estiguin disposats a fer sacrifics concrets i no sols a esbombar paraules boniques. Fets, fets i fets, això és el que exigim.

26. Buenos dias. Para Figueres hace falta más mano dura contra el incivismo de muchos jovenes que no respetan nada. Hace falta más policia urbana. ¿Está de acuerdo conmigo? Gracias y suerte. Pablo Rodríguez.

» La palabra mano dura no me gusta porque la conocí en mi ámbito profesional y tiene siempre consecuencias nefastas. Pero sí tiene usted razón en que Fiqueres padece un problema de seguridad ciudadana que incluye el incivismo. Por este motivo hemos propuesto una serie de medidas que incluyen la racionalización de los servicios de policía y una red de voluntarios organizados por barrios que colaboren en temas como los que usted plantea. El objetivo es que las calles sean lugares donde uno pueda circular sin miedo. Ciudad democrática.

27. En la seva nova croada, Farrerons s’ha envoltat de personatges vinculats a la ultradreta que han protagonitzat diverses accions violentes durant els darrers mesos. A banda de Sergio Roldán i Joan Carles Cantero, a la llista electoral d’INTRA també hi figuren noms com Paulo Poyatos, fundador de Democracia Nacional, o Adolfo Cuadrado, que va militar al partit neonazi Estado Nacional Europeo. Aquests vincles evidents amb la ultradreta no semblen inquietar Farrerons, que insisteix constantment que INTRA és un partit “d’esquerres”, que “rebutja la violència” i que “condemna la xenofòbia, el racisme i l’antisemitisme”. Farrerons, pel que sembla, comparteix amb Dalí alguna cosa més que la ciutat natal. Crec que amb aixo està tot dit. via Ariet.cat (disculpa Diari Emporda)

» Nosaltres no demanem a la gent una fitxa policial sobre el seu passat. Les persones que militen a INTRA, vinguin d´on vinguin, han de respectar el nostre programa, que és d´esquerres, i si no ho fan seran expedientades i expulsades. Ignoro si el que diu vostè en aquest missatge és una informació certa, però, encara que ho fos, li respondria el mateix. El meu compromís amb posicions d´esquerres resta acreditada al llarg de molts anys. Si antics militants de partits radicals evolucionen cap a les nostres postures, benvinguts siguin. Jo li asseguro que a la INTRA qualsevol postura ultradretana serà combatuda sense contemplacions.

28. Jaime, sinceramente, ¿cree que va a salir elegido edil, usted y algun otro compañero?

» Soy consciente de que tenemos muy cuesta arriba la alcaldia e incluso el regidor, pero vamos a intentarlo porque creemos que nuestro espacio político "nacionalismo hispánico de izquierdas" es necesario y sólo está actualmente cubierto por INTRA. Además, aportamos una honestidad acreditada y a toda prueba en otros ámbitos de actuación.

29. Com s'ha d'ajudar als pobres sense caure en la trampa de discriminar o de fer una crida per tal que en vinguin més???

» Aquesta és potser la millor pregunta que he rebut en el xat d´avui. La política d´immigració actual produeix racisme i xenofòbia, que va articulant-se en partits polítics d´extrema dreta. Un risc evident. La nostra proposta és que els ajuts oficials siguin per ciutadans de nacionalitat espanyola sense distinció de raça o religió, perquè la nacionalitat és un concepte legal. Però ha d´haver-hi també una cultura de la solidaritat voluntària en la qual la gent que no volem que ningú pateixi misèria poguem canalitzar els ajuts als immigrants. En defintiiva, l´ajut a la immigració ha de ser un tema ètic i no una imposició legal que provoca irritació en la ciutadania autòctona.

30. Té clar si arriba a ser escollit regidor amb qui podria arribar a governar i amb qui no?

» Sí, la meva intenció és pactar amb partits d´esquerres i, dins d´aquest àmbit, amb partits de nova generació. Si no poden ser d´esquerres, amb partits nous que funcionin democràticament i tinguin coincidències de programa amb INTRA. Amb qui no pactarem és amb la dreta vella i corrupta que tant de mal ha fet a aquest país.

31. Fins aquí arriba el xat d'avui amb Jaume Farrerons, cap de llista d'Izquierda Nacional de los Trabajadores-INTRA. Gràcies a tots per haver-hi participat. Gràcies, Jaume.

» Gràcies a vosaltres per l´oportunitat d´explicar una mica el que volem fer. Aquí no hem estat vetats. Moltes, moltes gràcies.

Fins a la pròxima.

[S'han corregit les errades tipogràfiques de l'original.]

 

Font: http://comunitat.emporda.info/entrevista-chat/6448/municipals-2015/jaume-farrerons-izquierda-nacional-de-los-trabajadores/entrevista.html