"Lo catalanisme. Pròleg a l’edició castellana de 1902. A molts se’ls farà estrany que, després d’alguns anys d’apartament complet de la vida pública, i tenint «el peu posat a l’estrep», vinguem ara amb una edició, a més en castellà, de les nostres obres, i dels nostres escrits polítics i literaris. Potser semblaran passats de moda i fins i tot ridículs als ulls d’aquesta generació de catalanistes que, a força d’exageracions patrioteres, ha arribat a descobrir que, com els antics grecs però sense tenir els fonaments que ells tenien, han de declarar bàrbars als no catalans o fins i tot als que no pensen, ni parlen, ni resen com ells, tot i que hagin nascut a Catalunya.
Precisament, tornem a publicar-los i els hem posat en la llengua més general de la nació de la qual formem part, perquè siguin més els que ens comprenguin. D’aquesta manera evitem que mai ningú no ens pugi confondre amb ells.
Vam ser els primers, o almenys dels primers, a pregonar i a propagar les excel·lències del regionalisme en general i dels avantatges que podria reportar a la nostra pàtria catalana aquest regionalisme. Tot i que no han passat trenta anys, hem de fer constar que no tenim res en comú amb el catalanisme o el regionalisme a l’ús, que pretén sintetitzar els seus desitjos i aspiracions amb un cant d’odi i fanatisme, que ressuscita o mig ressuscita d’un període anormal i funest de la història de les nostres dissensions.
Des que el 1869 vam condensar les teories federals amb aplicació a la nostra pàtria en un fullet que inclourem en aquesta obra fins als últims escrits polítics que vam publicar, no només hem vist en el federalisme regionalista l’únic sistema dels que s’han assajat fins ara, que la coexistència de la llibertat i de la democràcia pot fer pràctica. Sempre hem tingut el federalisme regionalista com l’organització política més perfeccionada de totes les que s’han ideat per fer possible la unió d’un nombre de pobles més gran, espontàniament i sense necessitat d’atemptar les seves autonomies. A més d’aquests avantatges de caràcter general i veritablement civilitzador, sempre hem vist i pregonat en el federalisme regionalista la particularitat de ser el sistema d’organització que millor s’ha d’adaptar a les regions d’Espanya en general, i en especial a la nostra. De manera que, per a nosaltres és una circumstància afortunada el fet de poder treballar simultàniament en pro de la nostra religió i de la nació de què formem part. Amb això contribuïm, a més, a la millora general i al progrés humà.
Quina distància tan gran hi havia entre el nostre regionalisme federalista, que harmonitza i uneix (i que, com l’Hèrcules de la llegenda, «separant ajunta») i aquella tendència que no es proposa més que enemistar i separar! Els separatistes, per odi i malevolència, segueixen els procediments que creuen que millor els porta a complir el seu objectiu, però que no fingeixin ni menteixin ni pretenguin enganyar-nos. L’odi i el fanatisme només poden donar fruits de destrucció i de tirania, mai d’unió ni de concòrdia. Pretendre buscar l’harmonia entre les regions espanyoles que han de viure unides pel camí dels insults o, almenys, dels recels recorda dues persones que estan promeses per al matrimoni i empren el temps que duren les seves relacions preparatòries a insultar-se i a rebaixar-se l’un a l’altre en competència. Tots hem de veure l’enemic comú en el sistema fins avui directiu de l’organització nacional, i contra ell, tots els que en som víctimes, ens hem de considerar aliats i amics.
Aquesta ha estat sempre la nostra convicció, que hem defensat i propagat des de fa trenta anys. No tindria res d’estrany que durant aquest període tan llarg, algun cop ens haguéssim deixat arrossegar per alguna preocupació momentània i de detall, però en el fons, la nostra propaganda ha tendit sempre al nostre ideal. Mai no hem entonat, ni entonarem Els Segadors ni utilitzarem l’insult ni el menyspreu per als fills de cap regió d’Espanya.
Respecte a l’ús parlat i escrit de la nostra llengua catalana, sempre hem sostingut el mateix criteri i el mateix punt de vista. Per dignitat, per justícia, demanem dins la nostra regió i als poders o autoritats que la representen i dirigeixen, la cooficialitat o la igualtat de drets entre aquella i la general d’Espanya, sense oposar-nos, i que en aquelles altres regions que tinguin llenguatge especial s’adopti un criteri idèntic.
Mai no hem aspirat a imposar-la, ja no dic a cap part d’Espanya, sinó a la nostra regió: tenim prou de poder parlar-la i escriure-la oficialment, i amb ella ens han d’entendre i fer-se entendre els que ocupen llocs oficials. No tenim la pretensió de fer-ne una d’aquelles que han arribat a ser generals, que aconsegueixen cultivadors a totes parts, sinó que ens és suficient que sigui una llengua especial, regional si es vol, amb una literatura que expressi bé el nostre caràcter, i que ens permeti expandir les nostres idees i sentiments. El nostre país posseeix dues llengües, i una d’aquestes llengües és de les més esteses al món civilitzat. Com que totes les persones regularment il·lustrades parlen les dues, i fins i tot les més incultes les entenen millor o pitjor, estaríem bojos si no procuréssim conservar aquest avantatge, seguint i millorant-ne el cultiu.
No temem ni ens importen les excomunions que ens costarà aquesta exposició franca del nostre criteri. És el que sempre hem sostingut, i sense renegar-ne mai ni ocultar-ho mai. Durant la nostra vida activa, se’ns ha elevat a tots els llocs d’honor del regionalisme catalanista, des de les presidències del primer Congrés Català i dels Jocs Florals de Barcelona, fins a la direcció del primer Diari Català i la presidència de l’Ateneu Barcelonès. Les excomunions que es llencin contra nosaltres comprovaran que el que ha variat no hem sigut nosaltres, sinó els que han volgut fer del catalanisme una arma de reacció contra les idees modernes i expansives, tant en el terreny polític com en el social i en el religiós. Han absorbit gairebé tot el carlisme de Catalunya, però separant-lo del de les altres regions, i l’han deixat aïllat i impotent per a algares i aixecaments armats, amb la qual cosa han fet un gran bé al país.
V. ALMIRALL
Ribes (Girona), agost de 1902."
Font: http://www.gencat.cat/drep/iea/pdfs/CF_antologiaVA.PDF
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada